Atrévete a Opinar

Anar a per totes: Aconseguir la Independència

En la presentació de Junts pel Sí, Raül Romeva digué que s’aniria a per totes. No hauria de ser mera retòrica electoral. Realment anar a per totes, assumir les conseqüències d’anar-hi, i deixar clar a l’adversari que s’hi va, és la única possibilitat d’aconseguir la independència en l’escenari actual.

Premissa

28 de Setembre: clara majoria sobiranista, les candidatures del Junts Pel Si i la CUP superen el 50% dels vots, i, sumats a Catalunya Sí que es Pot, s’arriba a més del 66%. S’investeix un govern amb un clar mandat d’iniciar un procés constituent cap a l’estat propi.

A partir d’aquí s’obren diferents possibilitats amb moltes variables diferents, però que resumirem  en dos principals escenaris: escenari ideal i escenari real.

  1. Escenari Ideal. Col·laboració o no col·laboració no confrontativa.

Si bé un escenari de col·laboració o de no col·laboració no confrontativa sembla poc probable, el Full de Ruta presentat per la candidatura de Junts pel Sí hi està bàsicament centrat. Segons el Full de Ruta,  en un període de sis a vuit mesos després del 27S s’hauria de realitzar:

  • Declaració solemne d’inici del procés de secessió amb petició formal a Espanya per negociar.
  • Inici procés participatiu per una Nova Constitució
  • Crear/Millorar les estructures necessàries per crear i mantenir un estat.

Si en aquesta etapa s’obra la negociació, s’entén que a partir de la Declaració formal es crearien els mecanismes per tal de desenvolupar un Referèndum legal i vinculant el resultat dels quals seria respectat per totes les parts.

Si en aquesta etapa no s’obra la negociació, s’entén que un cop finalitzats els preparatius s’arribaria al punt de la desconnexió: la ruptura amb el marc constitucional espanyol, que es manifesta amb una Proclamació d’Independència i una Llei de Transitorietat jurídica.

I, després, es convocarien noves eleccions i un Referèndum final que, amb victòria sobiranista, s’arribaria a la independència.

Escenari ideal

 

  1. Escenari de Confrontació

Amb la correlació de forces actual, on Madrid és conscient que té més possibilitats d’aturar la secessió mitjançant una estratègia d’augmentar els costos de la independència que no a través de procediments democràtics, el més probable és que el sobiranisme es trobi en un escenari de confrontació.

No està clar en quin punt concret s’iniciaria l’acció repressiva (prohibint la proclamació inicial o la Llei de Transitorietat, etc) ni amb quina extensió (si reducció de competències, suspensió de l’autonomia, etc), però es pot assumir que hi haurà un bloqueig legal contra el procés.

Segons el Full de Ruta, en l’escenari que Espanya bloquegi el procés, es procediria igualment a Proclamar la Independència i l’aprovació de la Llei de Transitorietat. No obstant, una proclamació nominal de secessió no equival per sí mateixa a la independència real, car aquesta es comprèn del control efectiu sobre el territori i el reconeixement internacional.

Enlloc d’aprofundir en aquest escenari, que és el mes probable, els actuals dirigents sobiranistes es re-dirigeixen al Consell Assessor per la Transició Nacional, els informes del qual han estat la millor i més seriosa obra de disseny d’identificar els requeriments necessaris per la secessió que s’ha fet mai.

Dit això, l’ informe “Procés Constituent” del CATN només dedica tres pàgines i mitja a explicar com es pot implementar la secessió en un escenari de no-col·laboració d’Espanya, i tampoc desenvolupa  gaire extensivament totes les variables.

El CATN indica que és imprescindible els mínims funcionaments de les estructures d’estat per fer efectiva la secessió. Que es pot donar el cas que durant un cert període de temps cap dels dos règims tingui el control efectiu real sobre el territori, creant una dualitat de poders de duració indefinida.

També opina que en cas d’anulació de l’autonomia, la voluntat secessionista es reempendria un cop recuperat l’autogovern, tot i que no deixa clar l’escenari d’anul·lació sine die. I insinua (com també fa Vilaweb) que si s’anul·la o s’apliquen altres mesures contra els drets i llibertats, la Unió Europea podria intervenir mitjançant l’article 7 del Tractat de la Unió.

Sí que diu, però, que la única solució per superar l’escenari de confrontació passa per la mediació internacional i la societat civil mobilitzada.

 

2.1 Una Estratègia de Confrontació per superar un escenari de confrontació

Situació actual: Correlació de forces adversa.

En l’escenari que Espanya bloquegi legalment el procés i anul·li l’autonomia, es farà una proclamació d’independència, ja sia des del Parlament, Diputacions, Ajuntaments, etc. Sigui quin sigui el format institucional d’es d’on reaccionar a la anulació de la Generalitat, una anulació de l’autonomia impediria la construcció d’estructures d’estat i la gestió de les estructures autonòmiques, perdent tot el control real sobre el territori.

La part catalana cal que assumeixi que degut a la correlació de forces actual és impossible guanyar a l’estat en una confrontació exclusivament institucional. Ni, de fet, és viable cap victòria en un escenari de confrontació exclusiva a nivell bilateral.

Objectiu: equilibrar la correlació de forces à La mediació internacional

La única forma d’equlibrar la correlació de forces i d’aconseguir la independència real, efectiva i reconeguda, és una mediació internacional que obligui a Espanya a resoldre democràticament la qüestió catalana.

Per aconseguir aquesta mediació és segurament insuficient i naïf esperar que la Unió Europea sigui pro-activa i intervingui pel sol fet que Catalunya disposi de legitimitat democràtica i que Espanya hagi bloquejat legalment el procés.

La Unió Europea i la comunitat internacional es guien pel principi d’estabilitat i la realpolitik, i defensaran la integritat territorial dels estats i seguiran considerant la qüestió catalana com un assumpte intern espanyol. A no ser que es vagi a per totes.

Assumir els costos i activar mesures de pressió real per provocar la mediació internacional.

Anar a per totes vol dir assumir un escenari de confrontació i desenvolupar una Estratègia de Confrontació per aconseguir una solució òptima.

Vol dir no posar línies vermelles (i sobretot no manifestar-les a l’adversari) sobre a partir de quins costos ja no compensaria seguir amb el procés sobiranista. Quan es marquen els limits i la correlació de forces és adversa només queda la capitulació, com li va ócorrer a Grècia després d’abandonar l’estratègia de Varoufakis.

Vol dir assumir que només en l’escenari que els interessos del sector privat, dels principals països europeus i de les principals institucions financeres que vegin que el cost de no intervenir és superior que al cost d’intervenir, intervindran.

Aconseguir que els costos de no intervenir siguin superiors als costos d’intervenir cal és la clau del procés sobiranista. Significa desenvolupar mesures de pressió real, que es basen en:

  • Mobilització Permanent. Manifestacions, concentracions, acampades permanents, etc. Aconseguir que Catalunya i Barcelona esdevinguin un focus permanent d’atracció mediàtica internacional per crear el momentum de forçar la necessitat de mediació.
  • Desobediècia Institucional des de tots els estaments institucionals no intervinguts.
  • Acció Exterior òptima, intel·ligent i real, tan de part del sector públic com de les associacions catalanes de l’exterior (casals, ANC, etc) per procurar el màxim de suport a la causa catalana  tant des dels diferents estats com des de la seva població, mitjançant estratègies diplomàtiques que aconsegueixen posicionaments i reconeixements, i aconseguir una opinió favorable del procés a la opinió pública.
  • Paralització econòmica. La més important de les mesures i la que tindria la clau real de forçar una mediació internacional és una mesura que, de fet, és plenament legal i constitucional: una vaga general indefinida. Només en un escenari de continuada paralització econòmica es poden crear les condicions perquè el sector privar aposti per la mediació i que els costos de no intervenir siguin superiors als costos d’intervenció.

Cal tenir en compte també que en qualsevol part del procés juntament o paral·lela a la confrontació, Espanya podria proposar una alternativa política, la famosa tercera via, que podria prendre cos amb un nou règim federal, limitacions del dèficit fiscal, protecció de la llengua i cultura, etc.

La oferta podria estar condicionada a la paralització immediata del procés, i estaria acompanyada d’una gran campanya propagandística (“la millor quota d’autogovern mai obtinguda per Catalunya”), d’una gran campanya de pressió (empresarials, internacionals, mitjans de comunicació, del sector unionista, etc), d’amenaces (“o s’accepta o s’intensifica la confrontació”) i d’ultimàtums (“o s’accepta ara o la oferta ja no hi serà”).

Una campanya que intentarà captar a la part del sobiranisme més reconciliador i conservador per tal que es despengi del procés i s’aliï amb les forces unionistes per acceptar un nou estatus polític i fiscal. Alhora, inclús en l’escenari d’intervenció internacional, la mediació podria intentar forçar un pacte de tercera via depenent de la correlació de forces del moment. Només una gran i estricta cohesió del bloc sobiranista podria superar la pressió a la reconciliació tan aprop de l’objectiu final.

En l’escenari que s’assumeixin els costos, es realitzin mesures de pressió real, s’aconsegueixi la intervenció internacional i es rebutgin les ofertes reconciliadores, es pot pot desenvolupar una nova etapa del procés basat en la mediació exterior que, probablement, enlloc d’acceptar la independència per fets consumats el que faci, ara sí, sigui obligar a totes les parts a acceptar els resultats d’ un Referèndum d’Independència.

 

Procés de secessió. Escenari de Confrontació

 

2.3 Les possibilitats d’èxit de la Estratègia de Confrontació.  

La estratègia de confrontació és la única que pot aconseguir la secessió en l’escenari actual. Alhora, les possibilitats d’èxit són baixes, degut, principalment, als alts costos de la estratègia: inestabilitat política i social, pèrdua de rendibilitat del sector privat, potencial paralització serveis públics, probable augment de la repressió, etc.

Aquests costos expliquen la oposició de part de la dreta catalana i la classe empresarial al procés sobiranista. Inclús de part de les classes mitjanes, que serien favorables a la independència si fos en un procés a la escocesa, però que no ho seran si és en un escenari de confrontació.

Si bé els costos són alts, cal tenir present que no existeix ni existirà a curt o mitjà termini a Espanya un escenari de secessió que no  passi per la confrontació. Espanya és perfectament conscient que l’escenari de confrontació redueix els suports sobiranistes, i és per això que la força, enlloc d’establir un procediment democràtic.

L’escenari ideal d’Espanya és aconseguir l’equilibri entre maximitzar els costos de la secessió sense provocar la intervenció exterior. D’aquí que les úniques garanties d’èxit del procés siguin evitar aquest equilibri i forçar els costos de la part adversa per forçar la intervenció.

A mesura que el procés avanci, la pressió que el bloc sobiranista rebrà serà insuportable. Aconseguir resistir-la serà possible només si s’aconsegueix formalitzar una massa crítica de suport popular a la secessió, que no hauria de reduir-se als 1.7 milions de votants del Sí-Sí el 9-N, sinó que hauria d’intentar cohesionar totes les forces polítiques que apostin per la Ruptura amb el Règim del 78.

El suport de l’esquerra alternativa al procés sobiranista no és només positiva per guanyar massa crítica. A mesura que el pocés avanci i vagin augmentant els costos, és possible que es vagi despenjant gradualment la part més conservadora del sobiranisme i serà imprescindible una gran aliança popular que resisteixi a la pressió espanyola.

Aquest suport no s’ha de guanyar de forma interessada, sinó genuïna. La finestra d’oportunitat per a la  independència en l’escenari actual és, justament, degut a la recessió, l’austeritat i la crisi de sobiranies.

L’augment de suports al sobiranisme és degut a la interpretació que amb un estat propi es poden revertir les polítiques d’austeritat, tornar al creixement i blindar l’estat del benestar. Aquesta, i no cap altre, hauria de ser la narrativa independentista. Per la consolidació d’aquesta narrativa hagués sigut més favorable que s’hagués realitzat una llista sense polítics i no haver de carregar actors que han potenciat l’austeritat al nostre país dins de les llistes i menys els compromisos de càrrecs.

Tot i així, el fet que els caps de llista de les tres principals forces de ruptura (Junts pel Sí, Catalunya Sí que es Pot i la CUP) coincideixin tots en haver votat Sí-Sí el 9N i en mostrar-se contraris a l’austeritat hauria de ser bon senyal per intentar aconseguir una aliança popular suficient per enfocar amb èxit la estratègia de confrontació. Si els votants de Catalunya Sí que Es Pot no es senten involucrats en el procés, aquest està perdut. Per això cal desterrar urgentment la narrativa que fa el sector més conservador del sobiranisme d’intentar antagonitzar l’esquerra alternativa, i consolidar un relat que  uneixi totes les demandes democràtiques i socials en aquest projecte de ruptura i de construcció d’un nou estat.

Assumir i aprofitar l’actual finestra d’oportunitat, ampliant el procés a tot el perímetre de ruptura al Règim del 78, blindant una narrativa anti-austeritat del sobiranisme, assumint una estratègia de confrontació i els seus costos, no acceptar les pressions reconciliadores, i desenvolupar mesures de pressió real que incloguin la paralització econòmica i que provoquin la intervenció internacional és el procés més òptim per aconseguir la independència en l’escenari actual.

Anant a per totes, és possible!

 

Constantí Segarra

boxedpress.com

About the Author

About the Author: .

Subscribe

If you enjoyed this article, subscribe now to receive more just like it.

There Are 3 Brilliant Comments

Trackback URL | Comments RSS Feed

  1. jordialuju says:

    Si hem arribat fins aqui no ens rendirem pas ara !!!
    De tota manera, ja els està funcionant perque jo tinc amics inicialment ilusionats, que ja estan a punt de llençar la tovallola……

  2. Aleix Jorge says:

    NO ENS PODEM RENDIR! PER EL NOSTRE PAÍS HEM DE LLUITAR FINS EL FINAL. CATALUNYA NO ES ESPANYA!!
    SEMPRE HO HA SIGUT I HO HA DE CONTINUAR SENT

  3. Josep M says:

    Gràcies per l’article, molt eloqüent.

    Per part meva, ja fa temps que sé que és una causa llarga…i que resultarà exitosa.

Déjanos tu comentario crítico!

Top