Atrévete a Opinar

Balanç econòmic del “Govern dels Millors”

Dos anys ha durat el govern autonòmic que s’havia proposat crear les condicions per treure Catalunya de la crisis.

L’argumentació exposada quan CiU va ocupar el poder era desenvolupar un cercle virtuós: davant els alts nivells de dèficit i deute públic que va deixar el tripartit, calia baixar la despesa pública i reequilibrar l’economia; recuperar la confiança dels mercats i la inversió privada; i incentivar la formació de nous llocs de treball, el consum, i el creixement.

Creixement i Demanda Interna

El principal indicador econòmic és el PIB. Després de sortir-ne el 2009, Catalunya ha retornat a la recessió. De fet, el tercer trimestre del 2012 és el quart seguit en recessió. Dels dos anys que ha durat el govern dels millors, un ha estat en recessió.

creixement Catalunya 2010-2012. PIB

A diferència del 2009, l’actual recessió no ha estat un fenomen ocorregut arreu del món, sinó que bàsicament és exclusiu d’ aquells governs europeus que han desenvolupat polítiques d’austeritat severes des de 2010, ja sigui per imposició europea, com Grècia, o per motu propio, com el Regne Unit o Catalunya.

Hi ha, doncs, un causant intern d’aquesta segona recessió, relacionat amb la política econòmica d’aquests països. El factor principal és la contracció de la demanda interna, que suposa el 96% del PIB català, sent el restant el saldo exterior.

Demanda interna. Consum. Despesa pública. CatalunyaLa despesa pública representa un 18% de la demanda interna. A més, crea un efecte multiplicador al consum privat.

En els dos anys de govern de CiU, la despesa pública no financera (tota menys els interessos i venciments de deute) ha caigut un 8%, clarament pressionant a la baixa la demanda interna.

No s’escau en aquest article desgranar qui surt beneficiat de les polítiques d’austeritat.

Des del govern de la Generalitat no s’accepta que es digui que l’austeritat és una decisió pròpia, sinó que titllen de demagògics qui s’hi oposa, i repeteixen el lema thatcherià de “there is no alternative”.

El deute públic

No hi ha alternativa perquè la prioritat és reduir els escandalosos nivells de dèficit i deute públic que va deixar el tripartit. Com diu Sala i Martín, un dels pares ideològics de l’austeritat convergent, “els catalans hem d’entendre que el nivell de despesa pública (sanitari, educatiu, universitari, infraestructures, etc) al que es va arribar al 2007, no és sostenible i s’ha de reduir. No hi ha alternativa”.

Un deute públic alt és negatiu. D´una banda augmenta la part del pressupost destinada a pagar interessos i venciments del deute. De l’altra, crea desconfiança en els mercats, augmenten els tipus d’interès del nou deute, i limita la inversió i consum privats, claus per la recuperació econòmica.

CiU, seguint les receptes de Mas-Colell, va autoimposar-se estrictes límits de dèficit i va votar a favor de la Llei Pressupostària al Congrés espanyol que limita la despesa pública.

No obstant això, les retallades han estat tan ràpides i tan profundes que, si bé s’ha reduït la despesa, també han baixat els ingressos. El dèficit ha baixat molt poc, un 0.72% en relació al PIB, mentre el deute ha seguit escalant.

Des de l’entrada del govern de CiU, el deute públic ha pujat uns 9,315 MEUR, un 4,2% sobre el PIB.

deute públic català 2010-2012En total, el deute públic català es troba en uns 44 000 MEUR, un 22% del PIB català.

És a dir, el 21% del total del deute públic català s’ha creat durant els darrers dos anys. De fet, el deute ha crescut de forma més accelerada que en els darrers dos anys del tripartit.

Tampoc han ajudat les mesures de flexibilització fiscal com la eliminació de l’impost de successions, que ha fet perdre a la Generalitat un ingrés de 600 MEUR anuals.

 

El rescat

El rescat de Catalunya és la notícia econòmica més transcendent d’aquests dos anys.

Enlloc d’un cercle virtuós, els comptes públics catalans han entrat de ple en un cercle viciós, com la resta de la perifèria europea.

L’austeritat ha provocat la reducció de la demanda interna, la consolidació de la recessió i la caiguda d’ingressos. El dèficit públic s’ha reduït poc i el deute ha seguit escalant, augmentant la proporció del pressupost a pagar interessos i venciments i pressionant les altres partides, provocant encara més retallades, més recessió i menys ingressos.

És un veritable catch-22, les conseqüències del qual han estat que la Generalitat hagi demanat un rescat  a Espanya de 5,433 MEUR per complir amb les obligacions pressupostàries i hagi impagat a entitats concertades.

La llei d’Estabilitat Pressupostària obre les portes a la intervenció directa a la autonomia si, un cop demanat el rescat, aquesta no compleix amb els objectius marcats del dèficit autonòmic, que es troben al 1.5% del PIB pel 2012.

A finals del 2011, els nivells del dèficit català van ser de 3.5% en relació al PIB. Si durant el 2011 el dèficit sols es va reduir un 0.72%, és gairebé impossible una reducció del 2% per aquest 2012.

Deficit Catalunya 2008-2012.  rescat.

A menys de dos mesos pel final del 2012, i tenint en compte les dades provisionals, està bastant clar que Catalunya no complirà amb el límit aprovat i l’estat disposarà dels mecanismes legals per monitoritzar els pressupostos catalans i intervenir la autonomia.

El rescat hipoteca la política econòmica catalana de la pròxima legislatura.

 

Atur

El principal efecte negatiu que té per a la economia una política basada en reduir la despesa pública i liberalitzar i desregularitzar la oferta, es troba en l’atur.

L’atur és negatiu per les finances públiques directament, perquè suposa la substitució de contribuents nets a receptors de prestacions.

Indirectament, l’augment de l’atur afecta al consum privat, que provoca, alhora, menys demanda, producció i més atur, i, conseqüentment, menys ingressos públics.

L’atur ha superat màxims històrics, arribant a les 840mil persones desocupades aquest tercer trimestre del 2012. Suposa un 24.4% de la població activa.

Als darrers dos anys, l’atur ha patit un increment de 113mil persones, un 15%.

L’atur no es deu només a la contracció de la demanda interna, sinó també a les flexibilitzacions i desregulacions. Les vàries reformes laborals han incidit en aquest augment. Si bé els costos laborals s’han reduït, la desocupació ha augmentat.

No es pot culpar al govern de la Generalitat en exclusiu, doncs les competències laborals són majoritàriament espanyoles. També és cert, però, que CiU va votar a favor de la reforma que desregularitzava el mercat laboral.

 

Conclusió

Les conseqüències econòmiques de les polítiques d’austeritat del govern de la Generalitat han estat negatives, com mostren els indicadors de creixement, consum, ocupació i deute públic.

La confiança dels mercats no s’ha recuperat, doncs no només valoren els nivells de dèficit, que també, sinó la capacitat de reactivació de l’economia.

El sector privat segueix en contracció per una reducció del consum i per les nul·les perspectives de creixement.

Tampoc s’ha desenvolupat cap reforma estructural de l’economia productiva. Totes les reformes han estat pel cantó de la flexibilització de l’oferta. En canvi, no hi ha hagut cap promoció de la diversificació econòmica, inversió energètica, política industrial o reducció de la dependència al sector de la construcció i al turisme.

No s’han creat les condicions per treure Catalunya de la crisis. A nivell econòmic, Catalunya està, avui, pitjor que fa dos anys.

Constantí Segarra.

boxedpress.com

Estem a FB i twitter.

Tags: , , ,

About the Author

About the Author: .

Subscribe

If you enjoyed this article, subscribe now to receive more just like it.

There Are 14 Brilliant Comments

Trackback URL | Comments RSS Feed

  1. marti says:

    No ens enganyem, Catalunya està malament perqué Espanya està malament (i viceversa). Hem participat dels mateixos pecats, hi ha dues Administracions conservadores, i el resultat és el mateix: caiguda descomunal del consum i augment de l’atur fins a límits que costarà tot una generació redreçar.

    D’altres: fracàs escolar récord a Europa, corrupció política,.. tot plegat és carn de canó per populismes.
    És populisme l’abraçada de CiU a l’independentisme? Potser n’hi ha una mica ( o una massa..). Ja es veurà.
    Tal i com recalca l’articulista, hi ha sobre tot, Falta de Confiança.

    Això fa que jo no vagi al restaurant el diumenge, que porti les mateixes sabates que l’any passat, i que no s’em passi pel cap canviar-me el meu vell cotxe. (300 Euros i ja funciona una altra temporada). Un país que es paralitza.

  2. Roger Miquel i Ginesta says:

    Es evident que el “sobtat” independentisme” de CiU es una cortina de fum per tapar la nefasta situació del pais, Els independentistes de sempre no ens hem de deixar enganyar pel partit de la burgesia catalana, que sempre que li ha convingut ha anat de manetes amb el PP, como ara li convé anar de manetes amb l´independència. Es fum que desapareix quan escampi. Si votem CiU hem de saber a qui votem: als que han seguit la feina del tripartit i han enfonsat encara més el pais.

    • Yooo says:

      Hola, tienes toda la razón. Mas allá de que yo como individuo piense a favor o en contra de la independencia catalana, votar a CiU es votar al PP catalán, en términos de gestión política y económica… Si CiU gana con mayoría, pobres de vosotros, la tijera que se avecina en Cataluña me temo sea épica, para desgracia de todos

  3. Funcional says:

    Carta a Mas.
    Honorable Sr. Artur Mas:
    Por favor, no cree una Hacienda Pública catalana. Si no sabe administrar lo que venía ingresando, es obvio que con ese instrumento recaudatorio en la mano, el destino de mi Comunidad Autónoma será incierto.
    La culpa no siempre es de Madrid. Me intentaré explicar y de paso ayudar a entender por qué los catalanes hemos quebrado.

    1º.- En 2012, el coste anual de los Consells Comarcals en Cataluña, es de 640 millones de euros. 640 millones de euros al año. En cuatro
    años de supresión de esos Consells Comarcales nos habríamos ahorrado 2.560 millones de euros. Un poco más de la mitad del desvío de 4.804
    millones sobre los objetivos de estabilidad fijados por el Gobierno y las CCAA: el 1,3% del PIB. Y solo con una partida.
    Los Consells Comarcals tienen las mismas funciones que las Diputaciones Provinciales y se crearon únicamente para colocar a los liberados de cada partido. Fueron creados por CiU y mantenidos por Tripartit y ahora otra vez CiU.
    Las Diputaciones Provinciales, normalmente, tienen las mismas funciones que la Generalitat de Catalunya.
    En 2009, los presupuestos de la cuatro diputaciones catalanas era de 1.113 millones de euros.
    Suprimiendo las cuatro Diputaciones Provinciales y los Consells Comarcals sin que sean sustituidas por nada, Catalunya no tendría déficit.

    2º.- Cada Presidente de cada Comisión del Parlament de Catalunya tiene coche oficial y chófer

    Existen 24 Comisiones:

    Comisión de Reglamento; Justicia; Interior; Agricultura, Ganadería, Pesca, Alimentación y Medio Natural; Territorio y Sostenibilidad;
    Economía y Finanzas; Cultura y Lengua; Asuntos Institucionales; Empresa y Ocupación; Peticiones; Bienestar y Familia y Ocupación;
    Comisión de Investigación sobre les Posibles Responsabilidades Derivadas de la Actuación y la Gestión de les Entidades Financieras y la Posible Vulneración de los Derechos de los Consumidores; Comisión de Seguridad Viaria; Comisión de Acción Exterior y Unión Europea; de Enseñanza y Universidades; de Igualdad de las Personas; de Control de la Actuación de la Corporación Catalana de Medios Audiovisuales; de Salud; del Síndic de Greuges; Comisión de materias Secretas o Reservadas; de la Sindicatura de Cuentas; de Políticas de Juventud; de Cooperación y Solidaridad; de Infancia; Comisión de Investigación sobre la Gestión en el Ámbito Sanitario y las Relaciones entre el Sector Público Sanitario y las Empresas. (Tela marinera , todo lo que hay que cortar.)

    3º.- La Generalitat sigue teniendo tiene un parque móvil mayor que el del Estado Central.

    4º.- Salarios: El Presidente de la Generalitat Catalana cobra 144.000
    .- € El del estado español cobra 78.185.- €

    Todos los diputados catalanes tienen la misma base salarial: 43.697 euros brutos al año. Esta base salarial no es fija, puesto que deben
    sumársele los complementos correspondientes a la distancia desde su domicilio habitual al Parlamento catalán y otros conceptos. Así, al sueldo de 43.697 euros debe sumarse 51.129 euros si el diputado, además, asume el cargo de presidente de grupo parlamentario. A los diputados que también son portavoces de grupo, el complemento que reciben a su sueldo se sitúa en 43.825 euros: en total, 87.000 euros al año. Si son portavoces adjuntos primeros, se suman al sueldo base de diputado 29.216 euros (74.000 euros totales); y si son portavoces adjuntos segundos, se añaden 21.912 euros (65.000 euros en total). También existen retribuciones que oscilan entre los 6.000 y
    los 11.000 euros al año por asistir a comisiones parlamentarias y un régimen específico de “indemnizaciones por gastos de viajes y desplazamientos.
    Un Conseller cobra 108.000.- €
    Un Director General 80.589.- €
    En millones de euros, los salarios anuales que paga la Generalitat según categoría de funcionarios son:
    GRUP A 564,42

    GRUP B 467,94

    GRUP C 361,18

    GRUP D 250,26

    GRUP E 188,58

    5º .- El 2011, Catalunya tenía 7.539.618 de habitantes y 135 diputados en el Parlament de Catalunya. Es decir, un diputado para
    cada 55.849 personas. Catalunya tiene 133.450 funcionarios de oposición entre los que NO se incluye el personal de las entidades de derecho público de la Generalitat ni los Órganos Superiores de la Generalitat: Parlament de Catalunya; Consell de Garanties Estatutàries; Sindicatura de Comptes; Oficina Antifrau de Catalunya; Comissió Jurídica Assessora; Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya.
    Fuera de todos esos organismos, políticos y funcionarios adscritos a cada uno de ellos, tenemos 56 funcionarios para cada catalán.
    La Generalitat de Catalunya tiene 254 entidades de derecho público que dependen de ella. El personal adscrito a cada entidad de derecho
    público NO está contabilizado como funcionario.

    6º .- En otoño de 2011 la Generalitat de Cataluña emitió bonos al 5,25% de interés pagando hasta un 2% adicional al banco que los vendió en concepto de comisión, a los que añadió el gasto en publicidad. Lo que supone que los catalanes pagamos en aquella ocasión hasta un 5,25%
    + 2% + Publicidad por la deuda que la Generalitat contrajo en para los catalanes.
    Del 2 al 24 de abril de 2012 la Generalitat de Cataluña de CiU volvió a emitir bonos a 2 años al 5,00% interés o a 4,5% a 1 año.
    La nueva emisión de bonos de la Generalitat tiene unos gastos del 5% interés + % comisión banco + publicidad, entre el 6 y 8% de coste y la pirámide de deuda se acumula a la de la emisión de bonos de 2010 al 4,75% y a la de 5,75% de 2011, con costes similares para la administración catalana.

    Ahora la Generalitat debe empezar a pagar esos bonos. De ahí la quiebra.

    7º.- En 2010 Televisió de Catalunya (TV3) recibió subvenciones por valor de 293,6 millones de euros. La facturación de TV3 en 2010 fue de
    95’5 millones de euros. Los gastos de personal de TV3 para el mismo periodo fueron de 132’2 millones de euros. En 2012 TV3 debe recibir 235 millones de euros. El resto de organismos del Consorcio Audiovisual de Catalunya 25 millones. Los bomberos recibieron subvenciones 138.707.060 de euros

    En los presupuestos de la Generalitat para 2012 hay subvenciones para “fuentes no departamentales” tan dislocadas como las siguientes:

    Transf. a Centrals i Infraestructures per a la Mobilitat i les ActivitatsLogístiques, SA (CIMALSA)
    Centrals i Infr.per la Mobilitat i Act.Log.,SA 4.416.410.- €
    Subvenció a Fira 2000, SA 4.417.290.- €
    Transferències corrents a Fundacions 4.810.001.- €
    Transferències de capital a empreses privades 7.700.001.- €

    Seamos serios. Sobran mentiras, el expolio no viene desde “Madrit”

    Y DESPUÉS DE SABER ESTAS COSAS TIENEN LA POCA VERGÜENZA DE PEDIR 5.000 MILLONES DE EUROS, PARA SEGUIR DESPILFARRANDO.
    ¡¡¡ANDA YA!!!

    • Guillem Barba says:

      No tinc temps (ni coneixement i dades a ma) per analitzar totes les dades que aportes.
      Coincideixo amb tu que, com que crec que reduir la despesa és inevitable, algunes d’aquestes partides s’haurien de retallar abans (o més) que les de Sanitat i Educació.

      Però com li dic a l’autor de l’article, no val enganyar amb els números. Al primer punt dius el cost ANUAL dels Consells comarcals (perfecte), i després sumes el cost de 4 ANYS per solucionar un desviament ANUAL… això no val.
      Insisteixo, no és una crítica a la teva crítica (vaya lio) als Consells comarcals. Jo també crec que és un òrgan prescindible i que hauria d’haver sigut la primera cosa a retallar davant la crisi (sinó abans, es clar).
      Però no enganyem amb els arguments. Per si sols ja són prou bons.

      salut!

  4. Guillem Barba says:

    L’article està prou bé, però té alguns errors (¿intencionats?) importants.

    En l’apartat que parles de dèficit i deute, dones a entendre que encara que el dèficit s’ha reduït, aquest apartat també és un fracàs perquè el deute segueix creixent… no intentem enganyar.
    Si hi ha dèficit el deute puja. Dèficit: gastes més del que ingresses => has de demanar diners per cobrir les despeses => augmenta el deute.
    Podem discutir si aquest 0,78% de reducció del dèficit val l’esforç realitzat, o si hi ha alternatives en la reducció de les despeses (personalment, per mi el debat està aquí com apunta “Funcional”).
    Però intentar fer entendre que la reducció del dèficit no és un èxit (major o menor, important o no, aquí podem discutir) perquè el deute segueix creixent és intentar enganyar al personal.

    El problema d’aquest país (segurament també en d’altres) és que l’oposició, sigui del color que sigui, és una merda; es simplifica, es manipula, es va en contra del que proposa l’altre per interessos partidistes…
    bueno, aquí ja començo a fer conversa de bar.
    fins un altre!

Déjanos tu comentario crítico!

Top