Atrévete a Opinar

Bandejant el temor ètnic: una resposta a Max

By on 06/08/2014 in Boxed Society with 1 Comment

El proppassat 1 d’agost, i arrel de la meva primera entrada al blog titulada  “El llenguatge de les banderes”, el Max plantejava la següent pregunta: Yo no soy catalán y tengo una empresa, y doy trabajo a 10 catalanes, nacidos aquí (aunque medianamente todos de madre/padre andaluces). ¿qué tendré que hacer cuando hayáis declarado vuestra republica (basada sobre la etnia catalana, por supuesto)? Davant d’una pregunta com aquesta,  que convida a una anàlisi un poc més detallada, he decidit no respondre al fil de la conversa -com faig normalment-  sinó detallar al Max la meva resposta amb una nova entrada al blog. Així doncs, anem a pams.

Bandejant el temor ètnic

En primer lloc, crec que una hipotètica República catalana difícilment estaria basada en la pertinença o no a una ètnia – entesa, seguint el DIEC, com a comunitat humana definida per criteris culturals o lingüístics. Hem de tenir en consideració que gran part dels principatins tenen el castellà -i la seva cultura associada- com a llengua mare i vehicular; i com a  cultura vertebradora de la seva vida quotidiana -de fet, el castellà és la llengua majoritària de Catalunya.

Per altra banda, el gruix de països que s’han independitzat de l’Estat espanyol al llarg de la història tenien i tenen aquesta llengua i cultura associada com a pròpies en el que anomenem “Hispanitat”, i han continuat gaudint del castellà i la cultura castellana sota realitats jurídico-polítiques molt diferents a l’espanyola. Si ara posem el focus al cas concret de Catalunya, grups com “Súmate”, que recullen aquells que volen la independència sense vincular-la necessàriament a la llengua i la cultura catalanes, demostren la transversalitat del procés i la cabuda que hi tindria una llengua i cultura com la castellana.

En segon lloc, no cal oblidar que estem en una dinàmica  galopant de globalització on les entitats estanques son cada vegada més infreqüents. És a dir, les identitats es construeixen individualment i cadascú configura una mescla única. Jo mateix soc producte de la catalanitat, la hispanitat i la cultura francesa: mallorquí catalanoparlant d’àvia segoviana i d’un poble de la Serra de Tramuntana que també beu de la cultura francesa per mor d’anys de contacte i comerç portuari.  Aleshores que soc “més”: francès, català, mallorquí, solleric o espanyol ? Doncs res d’això, perquè el que em fa qui soc és la mescla única de les meves característiques personals sense renunciar-ne a cap –en aquest sentit, el llibre de Amin Maalouf, Identitats Assassines, és un exemple obligat que recoman llegir. Per tant, el més probable és que els seus empleats s’hagin casat i hagin tingut fills amb catalanoparlants -o aranesos o amb gent de qualsevol altra filiació cultural de les moltes que hi ha al Principat- i, per tant, no tinguin cap tipus de « por » a la Catalanitat -una  identitat d’arrel o d’adopció que poden haver sumat al seu amarament identitari que construeix cadascú de forma individual.

En tercer lloc, davant preguntes com aquestes en un moment com l’actual, cal veure que ha passat a Europa en les independències del segle XX i XXI. I en aquest respecte, només dos breus apunts: el primer, destacar que a l’any 1914 hi havia només 25 estats a Europa i que ara, 100 anys després, són més de quaranta. Això ens convida a pensar que l’alteració de les fronteres i les realitats jurídico-administratives no són tan estranyes com creiem. I el segon apunt, directament vinculat amb el primer, és que en la gran majoria de casos la post-independència no ha portat una exclusió d’aquells que no la volien. Posem per cas Montenegro (un territori amb montenegrins –que es consideraven més o menys serbis-, serbis, bosnians, albanesos, musulmans, croats i gitanos) que, després de les cruentes guerres a la regió dels Balcans, era un candidat perfecte a la fractura social com a conseqüència del procés d’independència de Sèrbia. En aquest cas, el sí va guanyar amb un 55’5% dels vots i el no va perdre amb un 45’5 % dels vots. La independència es va declarar el 3 de juny de 2006 i el 2010 va passar a ser candidat oficial a entrar a la Unió Europea. Evidentment, continua tenint molts problemes estructurals i la independència no els ha portat al paradís, però el que està clar es que no es va produir una fractura social a causa de la independència. I el mateix és pot dir de Noruega, de Txèquia, d’Eslovàquia, de Lituània, d’Estònia…

En conclusió, a la pregunta del Max sobre que cal fer amb els 10 catalans d’origen andalús als que dóna feina, la meva resposta és clara: no cal que faci res. I alhora, convid als que tenen els mateixos temors a girar l’òptica de la seva visió i reflexionar, per un moment, en la següent qüestió: Quins serien els temors de la gent que si vol la independència i no poden ser consultats? No serien exactament els mateixos que té el Max però vists des de l’altra banda? En aquest sentit, tanto monta monta tanto… i només un referèndum ens pot treure de dubtes.

Antoni Vicens Vicens

Politòleg i oceanògraf mallorquí 

Segueix-nos a Facebook i Twitter!

 

Tags: , , , , , , ,

About the Author

About the Author: .

Subscribe

If you enjoyed this article, subscribe now to receive more just like it.

There is 1 Brilliant Comment

Trackback URL | Comments RSS Feed

  1. max says:

    una respuesta muy general, pero una respuesta es una respuesta, se agradece! ben fet!

    aunque no me explico porquè no dejes en paz y fuera de estos suenos de la independencia una tierra como mallorca que siempre ha estado unionista y masonica, y por eso ha conservado sus etraordinarios vinculos con el pasado.
    por otro lado, tu joven edad me sugiere que te estas formando una individualidad, y estas convencido que este proceso algo pueda aportar a la formacion de tu Ego. bha, lo siento para ti.

    ahora una segunda pregunta: que pasarà con el dinero de la empresa que represento en el dia de la secessiò? por ejemplo, si tengo un aval de 21000, se mantedran los tasos de interes/garantia? Y si yo quierese sacar, digamos, 50,000 euros de esta cuenta, podrè hacerlo? O habrà un ‘corralito’? Las condiciones saran las mismas?
    Aun mejor, si quierese vender mi negocio, tu crees que tendrè el mismo colazo de posibles compradores que tendria ahora?
    Tu y las personas que abogan por un grande cambio teneis en efecto intereses practico en juego o hablais desde una posicion de quien se relaja en la hamaca/cobra un salario de una empresa?

Déjanos tu comentario crítico!

Top