Atrévete a Opinar

El Rescat (i II)

Una altre de les preguntes que sorgeix amb la notícia del rescat a Catalunya és: com hem arribat fins aquí?

Com pot ser que el Govern de la Generalitat deixi de pagar a entitats socials concertades i demani un rescat només sis trimestres després d’agafar el timó?

L’explicació pro-governamental del rescat es basa en tres arguments: La crisi econòmico-financera a la zona euro i en particular a Espanya; el dèficit fiscal català amb la resta d’Espanya; i l’herència en l’estat de comptes que va deixar l’anterior govern tripartit.

És cert que la crisi financera mundial s’ha concentrat del 2010 al 2012 a la Unió Europea i, en els darreres mesos, a Espanya. Sembla evident que el fet de formar part d’una Espanya en camí a la depressió no ha estat positiu per als comptes autonòmics.

També és veritat que des de Berlin Brussel·les s’han imposat severs límits al dèficit i deute públics. La gestió de la crisi a la zona euro i les conseqüències de les polítiques d’austeritat als països perifèrics requereixen un article específic.

En tot cas, cal recordar que CiU no només no s’ha anat oposant a les mesures d’austeritat que s’aprovaven de matinada al Consell Europeu. Els representants del “govern dels millors” s’anaven vanagloriant a la premsa internacional de ser la punta de llança de l’austeritat a Espanya. A Madrid, de fet, tan la reforma constitucional, que limita el dèficit i deute públics estatals, com la llei d’estabilitat pressupostària, que el limita a les autonomies i obre les portes a sancions i intervencions, han estat aprovades amb els vots de CiU.

El dèficit fiscal Catalunya-Espanya és també un legítim argument. Amb l’eliminació -o una menor proporció- de tal dèficit, la Generalitat disposaria de més recursos que difícilment l’haguessin portat, ara, a demanar un rescat. I, de fet, pot ser una solució estructural per sortir de l’actual atzucac. Tot i així, cal tenir en compte que el dèficit fiscal amb Espanya ha estat una constant en les darreres dècades, tant en expansió econòmica com en recessió, en una proporció anual similar. D’aquesta manera, no se’l pot adjudicar com a principal causant del detriment particular dels comptes econòmics catalans que ens ha portat a l’actual rescat.

L’herència del tripartit és cert que és dolenta. Durant els darrers anys del govern “catalanista i d’esquerres”, Catalunya, com Espanya, va patir la major crisi econòmica i financera des de la depressió dels 30. És més, els del tripartit van fer minses polítiques anticícliques que ara demanen des de l’oposició: no van estalviar en expansió, no van apujar els impostos a les rendes més riques, no van lluitar contra la bombolla immobiliària ni contra el frau fiscal.

Al darrer trimestre del tripartit, el quart del 2010, les condicions macroeconòmiques catalanes eren les següents:

PIB trimestral: 0.6%. PIB interanual: 1.3%. atur 18%. Creixement interanual de la demanda interna: 0.2%.

Deute autonòmic: 34,200 MEUR, un 17.3% del PIB. El 2010 va tancar amb un dèficit del 4.2% del PIB i es van pagar un total de 920 MEUR en interessos del deute, que van suposar un 3.4% de la despesa no finalista de la Generalitat.

És amb aquestes condicions i després d’una campanya d’ “acoso y derribo al tripartito”, que es va alçar el govern de CiU.

Amb la promesa de sortir de la crisi, d’immediat van iniciar una política econòmica obsessionada amb l’austeritat. L’argument:  “Si l’origen de la crisi es l’acumulació del deute, la solució no pot ser un augment del deute”. Només una rebaixa de la despesa pública faria caure el dèficit autonòmic, els tipus d’interès del deute i el deute en sí; i es crearien les condicions per donar confiança als “mercats”, incentivar la inversió privada i crear llocs de treball.En sí, deien, era l’únic camí per a la recuperació econòmica.

Els plans d’austeritat del govern de CiU es van iniciar amb una forta retallada pressupostària, que ha tingut conseqüències a la demanda interna i al PIB.

Prenent com a base la mitjana dels darrers tres anys, la despesa pública de la Generalitat (DPg) representa el 89,3% de la despesa pública total (DP) a Catalunya.

La despesa pública total suposa el 18% de la demanda interna –composada per la despesa pública, el consum privat i la formació bruta de capital-, que, alhora, forma el 96% del PIB català, sent la resta el saldo exterior (exportacions menys importacions).

Així, cada 1%± de variació en DPg i DP causaria la variació de la demanda interna en un 0.16%± i 0.18%± i del PIB en un 0.15%± i un 0.17%± respectivament.

A primer trimestre del 2012, la despesa pública total a Catalunya ha baixat un 5.8% interanual. Aquesta davallada té un doble efecte.

El primer, com hem vist, perquè pressiona directament a la baixa la demanda interna (-1.04%) i al PIB (-0.99%).

El segon, per l’efecte indirecte que té sobre la demanda privada en un escenari de recessió. Tan en reduccions del pressupost de departaments governamentals, com despeses generals, salaris, pagament a proveïdors, inversions, etc, la reducció de la despesa pública té conseqüències en el consum privat i en l’inversió privada en capital.

De fet, el consum privat ha baixat en termes interanuals un -1.1%. En els darrers quatre trimestres ha caigut tant la venda en detall (-0.7%) com en grans superfícies (-5.9%) o la matriculació de vehicles (-6.6%). La construcció segueix en caiguda lliure i se situa ja en un -10.9%.

La contracció de la despesa pública i del consum i inversió privats ha portat a una davallada de la demanda interna, que ha tingut una variació interanual d’un -3.4%.

La caiguda de la demanda interna ha estat el motiu principal que Catalunya tornés a entrar en recessió el primer trimestre del 2012, per segon cop en tres anys. De fet, sols un augment del saldo exterior, a Espanya i l’estranger, ha evitat una major contracció del PIB. La menor demanda també ha provocat l’augment de l’atur, que ha pujat un 4% en els darrers sis trimestres.

L’augment de l’atur, la substitució de contribuents per receptors de prestacions socials, té un efecte de pressió pressupostària i reducció de la recaptació. La davallada d’ingressos ha impedit que la reducció en despesa s’hagi correlacionat en el dèficit i en el deute públic, que era el teòric leitmotiv de l’agressiu pla d’austeritat.

De fet, el deute de la Generalitat ha incrementat uns 7.770 MEUR en els darrers sis trimestres, superant el País Valencià, i esdevenint l’autonomia més endeutada d’Espanya. Catalunya ha d’afrontar venciments de deute que sumen 13.477 MEUR  aquest any, uns 5.755 MEUR al segon semestre.

L’austeritat no només no ha reduït el deute, tampoc ha aconseguit calmar els mercats, i els interessos del deute han escalat. Al maig, l’agència Moody’s va rebaixar la qualificació del bo català al nivell del bo escombraria i el va col·locar en perspectiva negativa, esgrimint la incapacitat per reduir el dèficit, la davallada en recaptació i el retorn a la recessió.

Reduir la pressió dels mercats a només la caiguda de la despesa pública -i no a cap altre indicador econòmic-, ha estat una de les fal·làcies més repetides dels ambaixadors de l’austeritat.

L’exercici d’interpretació de la voluntat dels mercats ha significat pels governants un “retallar a la carta” i desenvolupar la seva agenda neoliberal de privatitzacions i reducció de l’estat del benestar. La crisi com a coartada, com a cobertura ideològica per les seves reformes.

La part proporcional del pressupost destinada als interessos del deute ha augmentat un 38% des del 2011 o un 96% (uns 1,080 MEUR més) des del 2010, incrementant també el dèficit públic.

I tot i aquesta teòrica obsessió pel dèficit, el govern de CiU es va permetre el luxe de suprimir l’impost de successions,  perdent una recaptació d’uns 600 MEUR anuals.

Si bé els “números” del tripartit eren dolents, un cop d’ull a la situació actual deixa entreveure l’erràtica política econòmica de Mas-Colell.

A dades del primer trimestre del 2012, a falta que es publiquin les del segon trimestre, la situació és:

PIB trimestral: -0.1%. PIB interanual: -0.5%. atur: 22%. Creixement interanual de la demanda interna: -3.4%.

Deute autonòmic: 42,000 MEUR, un 21% del PIB. El 2011 va tancar amb un dèficit del 3.9%. Per al 2012 estan pressupostats uns 2,000 MEUR per interessos del deute, que suposen un 7.8% de la despesa no finalista.

En sí, el rescat no agafa per sorpresa. Tots els indicadors macroeconòmics han empitjorat terriblement en només sis trimestres i expliquen el rescat i la falta de liquiditat per fer front els pagaments mensuals: salaris, prestacions, entitats concertades i venciments i interessos del deute.

El futur pròxim no és més esperançador. D’una banda, el rescat portarà encara més austeritat, agreujant la demanda interna. El rescat ha de complir els severs límits de dèficit públic autonòmic: 1.5% del PIB pel 2012, 0.7% del PIB pel 2013 i 0.1% pel 2014. En cas que els objectius del dèficit no es compleixin – i amb el manteniment de l’austeritat no es compliran- , el govern espanyol pot obligar a l’execució forçosa del pla d’austeritat: plena intervenció de l’autonomia i control del govern central als pressupostos i la política econòmica de la Generalitat.

De l’altre, l’accentuació de la recessió i l’austeritat a Espanya per les polítiques de Rajoy i reformes com la pujada de l’IVA fan preveure una davallada del saldo exterior comercial català i, amb aquesta, una consolidació de la recessió.

Ja no és, però, una recessió detonada per les subprimes de Nevada o les oficines de Lehman Brothers. És una recessió cuinada als despatxos del Palau de la Generalitat i que, per més inri, ens ha portat a demanar el rescat a Espanya.

Enlloc de plantar-se les reunions del CPFF una setmana després de demanar el rescat, el Sr. Mas-Colell hauria d’entonar el mea culpa i canviar urgentment la política econòmica catalana.

 

C.S.

Boxedpress.com

 

 

 

 

 

Nota: totes les fonts per aquest article són de l’IDESCAT.

Tags: , , ,

About the Author

About the Author: .

Subscribe

If you enjoyed this article, subscribe now to receive more just like it.

There Are 18 Brilliant Comments

Trackback URL | Comments RSS Feed

  1. Marc says:

    bon article. el pacte fiscal és necessari i seria just. però no pot servir com a excusa per amagar una mala gestió.

  2. des-de Madrit says:

    Des quàn es calcula el dèficit fiscal? Està incluïdes totes les donacions industrials del franquisme que com a resulta va situar a Catalunya com la potència industrial d´ Espaya? I de las olmpiades? I la seu de RTVE a San cugat? i la seu de la comissió de las teleco? I tot el transferit a dit sense pensar en altras alternatives en Espanya?
    No fotis!! De cap de las maneras el supost dèficit fiscal es un argument vàlid. Es impossible calcular-lo i no te sentit…. i vols calcular-lo segur?? 😉
    Des-de Madrit

  3. sadko says:

    Perdoni pero molt abans que Franco hagues nascut Catalunya ja era una potencia industrial,la industrlitzacio de Catalunya no es produeix durant en Franquisme.Aviam si et penses que l’exposcio universal del 1888 es va fer a una Catalunya sense industria.I ja que te poses a calcular¿quin impacte,no nomes fisic tambe economic, varen tenir les bombes del nacionals a Barcelona,Granollers o Lleida?.En tot cas l’espoli es calcula,ho ha fet la Generalitat,l’Administracio central,universitats i fundacions varies.I sempre la xifra oscil.la entre el 8% i el 10% del PIB.Totes les xifes donandes,per exemple les del final dels 80 i principis del 90 segueixen la mateixa linea.A Catalunya es varen recaptar mes diners dels que va invertir per les Olimpiades.Salut!!!

  4. xicu says:

    molt bon article. gràcies.

  5. Joan says:

    Aquest article utilitza dades econòmiques sense saber res d´economia. No té sentit declarar que les retallades han provocat la crisi económica i que calia seguir mantenint la despesa pública. Es l´excès de despesa pública el que ens ha portat a aquesta situació siguent el deute i les retalldes la conseqúència d´aquestes. Si no hi ha diners i nomès factures impagades em pot explicar com vol mantnidre el mateix ritme de despesa publica quan ningú li presta dinbers? Menys demagògia. Ara resultarà que els culpables de la disbauxa de despesa ha sigut CiU o el PP al Govern central.

    • Nadie67 says:

      Si le parecen, lo serán sólo Zapatero y el Tripartito. Y en cuanto al exceso de deuda pública, pues mire usted mismo cuál es el sector destinatario de ese primer rescate europeo que no acaba de llegar nunca. Creo que una de las virtudes del artículo es la ecuanimidad a la hora de analizar los diversos errores en política económica de los que nos han gobernado en los últimos años.

  6. catala 26 says:

    Molt bon article, calc-un semblem no li fa gaire gracia que es parli del dèficit fiscal, dons seria bo ens expliquessin on son les comtes del estat?, des de CATALUNYA es presentaran per manament del parlament, ¿i als Espanyols que tan i defensen des-de Madrid, lo faran?.
    .
    Ad-emes tenen al poc seny de parlar den Franco, com se atreveixen a dir que ens va donar res?

Déjanos tu comentario crítico!

Top