Atrévete a Opinar

Independència dins la UE?

Una de les assumpcions d’una Catalunya independent és la permanència a la UE i a la zona euro. Convertir-se en nou estat d’Europa era la pregunta a la majoria de les consultes per la independència, i serà, també, el lema de la manifestació de l’ 11S2012.

Però, quina independència tindríem dins l’actual UE i zona euro?

L’Europa de Merkel (“Europa parla alemany”) i Dragui (“l’estat del benestar ha passat a la historia”) es troba en un procés de neoliberalització germànica.

L’agenda de Berlin és aprofitar la crisi per:

a)      Reduir el sector públic i liberalitzar noves esferes econòmiques, agenda compartida amb les elits dels demés països europeus (també la catalana).

Per Alemanya, no només es tracta d’un objectiu ideològic. La ràpida obertura de nous mercats, -com va mostrar, primer, l’assimilació de l’Alemanya Oriental i, després, una Europa de l’Est convertida en super-perifèria-, beneficia aquelles economies més fortes, productives i capacitat d’inversió.

b)      Centralitzar la sobirania econòmica dels estats a uns òrgans comunitaris on estan blindats els interessos alemanys.

El vehicle per aquest doble objectiu és l’austeritat, que ha reforçat la divergència econòmica i desigualtat geogràfica entre una Alemanya amb una economia industrial, diversificada, basada en l’exportació i amb forta inversió a R+D, i una des-industrialitzada Europa perifèrica, amb dèficit comercial, i crònics problemes de competitivitat i productivitat.

L’austeritat ha obligat a una bateria de reformes per liberalitzar sectors públics, privatitzacions, desregulacions, externalitzacions, venta de patrimoni, etc. Alhora, ha impossibilitat la recuperació econòmica i consolidat el retorn a la recessió a uns països que, finalment, s’han vist obligats a demanar un rescat que ve condicionat al traspàs de sobirania econòmica.

De fet, la unió monetària, ja per sí, beneficia les economies basades en les exportacions, tan dins com fora de l’eurozona. La davallada en la demanda de productes alemanys a l’Europa perifèrica es veu compensada per un augment de la quota de mercat. L’objectiu és reforçar-se durant la crisi, i tenir les millors condicions quan el cicle canviï.

L’agenda alemanya ha rebut un salt qualitatiu amb l’aprovació del  Compacte Fiscal Europeu, CFE.

El CFE representa el marc legal per la centralització de la sobirania econòmica dels estats a òrgans europeus. Limita, sota obligació constitucional, el deute i dèficit públics, sota amenaça de sanció i intervenció. Representa, de facto, la il.legalització de polítiques Keynesianes a la zona-euro i la perpetuació de l’austeritat a l’Europa perifèrica.

També consolida el dèficit democràtic europeu: uns òrgans no elegits democràticament, un Parlament sense capacitat política, i unes actituds mafioses on es canvien governs en nocturnitat (Berlusconi, Papandreu).

Cínic és com, des de Espanya (i Catalunya), es va viure l’aprovació del CFE com una notícia positiva cap a una solució de la crisi basada en el “més-Europa!”.

L’argument és: “l’actual crisi del deute sobirà es deu a la contradicció de tenir una política monetària comuna i una política fiscal estatal. Per superar la crisi, cal tenir també una política fiscal comuna”.

Si la unió monetària ha beneficiat Alemanya, i la unió fiscal representa, bàsicament, imposar l’austeritat; com pot ser benèvola, com pot beneficiar a la perifèria, com pot complir amb les principis de cohesió, democràcia i prosperitat del qual es vanaglòria el projecte europeu?

És irònic que des de Catalunya s’intenti recuperar la sobirania amb Espanya i, alhora, sembli positiu perdre-la a una Europa germanitzada.

Des de fa masses dècades, la psique catalana ha idealitzat, com a contraposició a Espanya, a una Europa inherentment moderna, benèvola i positiva.

La conducció geopolítica i econòmica de la crisi per part d’Alemanya, i el bulling constant que aquesta fa als països perifèrics sembla no alterar aquesta idea, i el concepte d’Europa roman acrític.

En lloc d’unir-se, els països perifèrics competeixen. Espanya intenta distanciar-se de Grècia, Itàlia d’Espanya, França d’Itàlia…

Alhora, Catalunya pretén distanciar-se d’Espanya. “Som diferents, independents no seriem perifèria”

És Catalunya realment diferent?

La teòrica diferenciació catalana, el model econòmic català, el teixit productiu i industrial, les PIMES, el petit comerç, les caixes, s’ha anat reduint o desapareixent els darrers anys.

El turisme de masses, el 12% del PIB català, és un cas significatiu. La destrucció de la costa o el reality show de Lloret només són mostres de la degeneració i la ultra-dependència en el sector. El cas d’Eurovegas, la “regulació i taxació a la carta” a un personatge finançador del Tea Party i que està sent perseguit per la justícia, és vergonyós. Casinos i puticlubs: la sortida del govern de la crisis.

La corrupció també creua l’Ebre. El 3%, Millet, finançament partits polítics, el cas ITV, la gestió d’alguns hospitals o ajuntaments son només alguns dels casos que han sortit a la llum als darrers temps.

Segons les organitzacions professionals dels inspectors d’hisenda, el frau fiscal català puja a uns 16,000 MEUR anuals, casi tres vegades el dèficit públic autonòmic i una quantitat similar al dèficit fiscal amb Espanya.

L’especulació immobiliària és potser el cas més evident. Si bé la liberalització del sòl es va aprovar al Congres espanyol, part de les competències d’urbanisme són o be autonòmiques o be municipals. Hagués pogut ser un bonic exemple de “Catalonia is different”.

Res més lluny de la realitat, el govern i els ajuntaments, sense distinció de partits, van abocar-se a la bombolla –mentre la negaven-, potenciant el clientelisme i les màfies locals dins el circuit de la construcció, que va arribar a suposar el 12% del PIB català el 2006. De 1997 a 2008, el preu mitjà d’habitatges a Catalunya va pujar de 844eur/m2 a 2500eur/m2.

Els ingressos de la construcció van suposar una addicció per totes les institucions que formaven part del procés, reforçada per les constants rebaixes d’impostos directes (IRPF i patrimoni) durant l’època d’expansió.

Tampoc van ajudar els artificials baixos tipus d’interès d’una incontrolable política monetària. Des de l’entrada a l’euro, el deute privat català ha passat de 87,000 MEUR a 341,000 MEUR el 2009.

Una estratègia errònia, que ha provocat la ruïna de famílies, i la pèrdua de 250 mil llocs de treball directes; d’ajuntaments i institucions públiques, que han reduït a zero la construcció pública d’habitatges; i de les caixes, que han hagut de ser rescatades pel sector públic, augmentant també el deute públic.

En la gestió de l’actual crisi, no és que Catalunya hagi fet seguidisme a Espanya. La Generalitat ha sigut l’orgullosa vanguarda en l’aplicació de l’austeritat, la severa retallada en despesa pública i, també, del consegüent retorn a la recessió i petició de rescat.

Una recessió que està resultant fatal per la indústria catalana, que ha reduït en un 25% la força laboral en els darrers cinc anys.

La desindustrialitzacio, la desregulació laboral, la taxació, la liberalització d’horaris i superfícies comercials, una economia improductiva basada en el  turisme i la construcció, la corrupció i el frau, l’excessiu endeutament privat o el desús de politiques anticícliques, han sigut idèntics arreu del territori espanyol.

En els marcs macroeconòmics, enlloc de l’Holanda del Mediterrani, Catalunya sembla més l’Espanya de l’Est.

És veritat que una Catalunya lliure obtindria més recursos que ara.

L’actual correlació del dèficit fiscal amb Espanya, però, no es traslladaria netament en cas d’independència. Pertocaria quedar-se amb certa part de l’actual dèficit i deute públic espanyol.

L’actual deute autonòmic català ronda els 42,000 MEUR. El deute espanyol no autonòmic és de 629,431 MEUR.

Assumint la no científica hipòtesis que Catalunya s’hagi de fer càrrec de la part del deute espanyol proporcional a la mitjana entre població i PIB (un 18%), el resultant serien uns 113,297 MEUR.

Sumats a l’existent, el deute total d’una Catalunya independent seria d’uns 155,297 MEUR, un 77.6% del PIB català. (Xifra a I/2012, que no té en compte l’empitjorament econòmic actual ni els rescats per venir a la tardor).

Una Catalunya independent dins la eurozona i el CFE tindria, d’entrada, la prohibició de polítiques d’estímul a la nova Constitució, la obligació de l’austeritat, la impossibilitat de la recuperació econòmica, la pressió dels mercats i l’escalada anual del deute públic.

Pitjor encara, seguiríem sent un país perifèric. Sense possibilitats de devaluar la moneda i potenciar les exportacions. Les limitacions de despesa farien impossible el creixement, el desenvolupament i la transformació cap a una economia productiva, industrial, diversificada, amb valor afegit. Dins la UE, seria impossible revertir la bateria de privatitzacions, la reducció de l’estat del benestar o la desinversió en educació.

El darrer somni dels neoliberals catalans, esdevenir un hub intermediari en la circulació global de mercaderies, aprofitant el mar i la situació geogràfica, serà complicat amb la contracció de la inversió privada i la nul·la inversió pública.

Abans, amb la consolidació de la recessió, l’augment del deute, els tipus i la part proporcional del pressupost destinat a pagar-los podríem rebre un rescat europeu. Altres estats perifèrics, com Portugal o Irlanda, que no nomes no tenien dèficit fiscal sinó un superàvit fiscal intraeuropeu, han vist com la unió monetària i les politiques d’austeritat els han conduit a la fallida.

És cert que amb l’estat propi i la fi de l’espoli fiscal, tindríem un balanç final positiu, un augment del pressupost català i una cadira a l’eurogrup. L’autor no vol posar en dubte que una independència formal és preferible a la situació actual, urgeix sortir d’Espanya.

Però, condemnats a l’austeritat, amb una moneda en contra l’ interès nacional, i obligats a cedir la sobirania econòmica a una potència estrangera, seria realment independència?

Tags: , , , , , , ,

About the Author

About the Author: .

Subscribe

If you enjoyed this article, subscribe now to receive more just like it.

There Are 30 Brilliant Comments

Trackback URL | Comments RSS Feed

  1. marti says:

    Molt interessant i objectiu l’article: efectivament estem sense caixes, amb totxos i deutes i esperant que el Sr. Eurovegas ens tregui del pou. I l’article proposa implicitament un procés de independència “de vellut”. Ja en parlariem si seria com Eslovénia o com Kosovo..

  2. Hugo says:

    Preguntar si independencia dentro o fuera de Europa es una burla a los ciudadanos. Alguien a ido a preguntar en Bruselas si la EU aceptaría que Cataluña se independice y entre directamente como miembro de la UE ? Seguramente que si, pero la respuesta no interesa publicarla. Vivo en Francia y soy rotundo cuando digo que Paris no admitirá que Cataluña, que le reclama parte de sus territorios, pueda entrar en la UE.

    • francesc says:

      Amb tots els respectes, que visquis a Paris -llevat que treballis al ministeri d’exteriors o al de presidència- no crec que sigui rellevant a l’hora de jutjar la posició que pugui tenir la República francesa davant la independència de Catalunya. Començant per que és rotundament fals que Catalunya reivindiqui el Rosselló més enllà de l’aspecte cultural, com ho fa amb el País Valencià o les Illes. D’altra banda França sempre ha intervingut en els afers ibèrics i tradicionalment per anar contra els interessos centralistes espanyols. Van donar suport a la Generalitat en la Guerra dels Segadors, es van voler annexionar Catalunya amb Napoleó i tímidament ajudaven la República espanyola i la Generalitat republicana davant Franco. ¿Perquè ara no haurien de voler una Espanya més dèbil i un veí més solvent al sud?

    • JeanF says:

      Jo he nascut a França i he viscut entre Barcelona i Paris tota la meva vida i et puc asegurar que el francesos sont pro l’independencia…. encara que l’estat ho vegi amb recel per una posible demanda e imposible segregacio de la catalunya du nord…

  3. Josep L. says:

    Los articulos de CS son siempre claros, lucidos con argumentos basados en “facts and figures”. Este, sobre la “independencia” de Catalunya analizada dede aspectos economico/politicos no es una excepcion. Yo quisiera anadir que, muy a menudo, en el debate sobre la “independencia” de Catalunya se ignora o se trata superficalmente un aspecto fundamental que es la realidad social de este pais. El “sentimiento independentista en alza” es hoy una mezcla del cabreo visceral de la clase media catalana contra “madrit” ( la mayoria no acierta a decir objetivamente porque…) y de los organos de propaganda del gobierno de CIU. Pero la realidad es otra, y la evolucion de historica de un pais no atiende a estas dinamicas. Lo sabe la burguesia catalana, es dcir el poder, y por eso duerme tan tranquila; y lo saben los salvapatrias de CIU pero la historia les viene al pelo para enmascarar su incapacidad y su ineficacia.

    • Gongylus says:

      Em sembla, Josep L., que obvies un detall del final de l’article, precisament allà on diu: “És cert que amb l’estat propi i la fi de l’espoli fiscal, tindríem un balanç final positiu, un augment del pressupost català i una cadira a l’eurogrup. L’autor no vol posar en dubte que una independència formal és preferible a la situació actual, urgeix sortir d’Espanya”.
      Si et llegeixes bé l’article, veuràs que en el fons el que qüestiona l’autor és la permanència a Europa, la qual cosa, jo, ja fa temps que també em qüestiono. Fora de la idea romàntica de formar part d’Europa potser ens aniria molt millor o, si més no, fora de la zona euro.
      Pel que fa a la burgesia catalana, no et preocupis, jo conec força bé a molts d’ells i sé com pensen. N’hi ha, evidentment, que estan adscrits a l’ideari espanyolista des de l’època de Franco, o fins i tot abans. Però molts altres, la majoria, tan sols estan esperant que es decanti la balança cap a una banda o l’altra per definir-se. Llavors, si es decanta cap a la banda de la independència i creuen que així els hi anirà millor econòmicament, seran els més catalanistes de tots. I, realment, de sentiment, n’hi ha molts que ho són, de catalanistes, però la pela és la pela.
      I pel que fa als polítics cagadubtes, la força del poble els passarà pel damunt.

  4. Joaquim B says:

    Es precissament l’afebliment dels estats en favor de la Unio Europea el que fa mes facil ara que mai assolir la independencia:
    – Moneda unica
    – Absencia de conflictes armats enter estats
    – Absencia de barreres comercials i de circulacio de persones

    Hi ha una diferencia fonamental entre cedir la sobirania a Europa que mai ha intentat reprimir el nostre fet nacional i a Espanya que segueix amb la mentalitat d’un imperi homogeneitzador.

    Catalunya te una balança comercial positiva (per primer cop en molts anys) i a mes comptem amb el turisme. Ens en sortiriem segur. I sino seria nomes culpa nostre i hauriem de pencar mes, quin problema hi ha en aixo?

    I en quant al tema del deute, es precissament degut al malbaratament en AVEs, PERs i altres despeses arbitraries de Madrid (i que no han beneficiat mai Catalunya) el que ens ha portat fins aqui.

    Com diu en Germa Bel, si Espanya no tingues Catalunya podria fer una politica d’infraestructures racional i no d’homogeneitzacio nacional. Deixem que aixi ho facin…

  5. Francesc Prunés says:

    Suposant que les previsions de l’autor, quant a despesa a assumir, es complissin, continua sent imprescindible la independència per acabar amb l’espoli fiscal i cultural a què Espanya sotmet Catalunya.

  6. Jordi Ribera says:

    No seria més just calcular el deute espanyol a assumir en base a l’inversió de l’Estat a Catalunya? L’Estat mai ha destinat un 18% de les inversions a Catalunya. Perquè ens hem de fer càrrec del deute produït a altres regions d’Espanya -Aeroport de Castellò, per exemple-?

  7. josep fabregas says:

    Lo que el articulo no dice , es que segun la convencion de Viena sobre la secesion de estados, el estado sucesor , no esta obligado ha acerse cargo de la deuda del estado precesor, pero si atraves de negociaciones se admitiera esa deuda, el estado precesor tedri tambien que entregar la parte proporcional (segun población, ó segun PIB) de total del oro del banco de España , de las divisas extranjeras , del fondo de la s.s. , ect. ect.
    Po lo tanto la deuda no seria tal, ( de todas maneras no esta obligado a aceptar la parte de deuda que no se haya generado en la comunidad )

  8. josep fabregas says:

    En el anterior post me olvide de adjuntar la dirección del articulado de la convención de Viena http://derecho.isipedia.com/tercero/derecho-internacional-publico/12-la-sucesion-de-estados. Saludos

  9. Javier says:

    Perdonad que introduzca en vuestro análisis un elemento más:

    La dependencia comercial de Cataluña respecto al resto de España y en el mejor de los casos, suponiendo (que es mucho suponer) que se mantuvieran las ventas de empresas catalanas en el resto de España, ¿No creéis que muchas de esas empresas crearían filiales en España para facturar y pagarían todos sus impuestos en España rompiendo uno de los argumentos que utilizáis como es recaudar todos los impuestos? Por ejemplo Caixabank?? Lo digo porque creo que algunos estáis muy cegados con el tema de la independencia y no paráis a pensar en cosas importantes.

    ¿Liga Catalana de fútbol? Ojo que el Barça cobra de las televisiones y debe cientos de millones de € a la banca. ¿Fuera de la Liga Española tiene futuro?

    Creo que todavía no habéis hecho números en serio.

    • Santiago says:

      Igual que le ocurre al R. Madrid. Crees que alguien miraria a pagaría para ver un R.Madrid Valladolid? Los números estan hechos y muy en serio.
      Sabes que lo mejor que le pasó a los productores de cava fué el boicot de España? Ahora viven de maravilla de sus exportaciones a varios continentes sin hacerles ninguna falta vender a España.
      Ya te digo que las cuentas estan hechas y nos sale más a cuenta no seguir en España ni un minuto más.
      Después estan las cuestiones de lengua, costumbres, leyes, respeto, etc.

    • Valenciano says:

      Lo que indicas no es una opción.

      En un hipotético caso de independencia de Catalunya, las empresas catalanas que actualmente operan en el resto de España estarían obligadas a crear un NIF para el estado español, con el fin de tributar en España el IVA e IS por las operaciones realizadas en territorio español.

      Es decir, Caixa Bank tendría un NIF en Catalunya para tributar por las operaciones realizadas en Catalunya y un NIF en España por las operaciones realizadas en España.

      Esto es fiscalidad básica. ¿O acaso Barclays no opera con un NIF español y tributa en España por IVA e IS?, ¿o cada BMW que se vende en territorio español no devenga IVA en España?.

      Por lo anterior, gran parte de los ingresos que se contabilizan actualmente para calcular el déficit fiscal catalán dejarían de existir. El déficit fiscal es consecuencia de un superavit comercial de Catalunya con el resto del estado español.

      Es por esto por lo que CIU busca un pacto fiscal y no un estado propio.

      Saludos,

      • francesc says:

        De la mateixa manera, Endesa, Repsol o Telefonica haurien de crear la filial catalana i deixar de tributar el nostre IVA i els seus beneficis a Madrid. Com a detall, Catalunya consumeix el 24% de l’electricitat total d’Espanya segons dades de REE, que per cert també s’hauria de nacionalitzar pel que fa a les seves infraestructures a Cat. El saldo ens continua afavorint t’ho miris com t’ho miris.

        I això no té res a veure amb la balança comercial. Per exemple Andalusia -sí, Andalusia- té una balança comercial positiva amb la resta d’Espanya, igual que Catalunya, però la seva balança fiscal és també positiva!!! Com s’entén, segons la vostra teoria que una cosa compensa l’altra?

        Si voleu parlar d’economia farieu bé de passar abans per algun curset…

    • Gongylus says:

      Els números fa temps que estan fets, i els continuen fent, una colla d’economistes força solvents. Gràcies pel teu interès, però aquesta banda la tenim coberta, i no hi ha dubte que en tots els aspectes, en l’econòmic també, ens surt molt més a compte marxar d’Espanya. Precisament, d’Espanya, des de fa més de 300 anys, no ens ha arribat res de bo. Guerra, extorsió, repressió i genocidi cultural i lingüístic és tot el que ens duen els vents de l’oest.

    • jordibenplantat says:

      De la mateixa manera que Telefonica, Vodafone, Endesa, El Corte Ingles, ACS, FCC, etc també tindrien un NIF català, No oblidem que el 40% de l’economia espanyola, el famós IBEX35 factura el 25% a Catalunya. Per tant el IVA+IRPF+ISS del 10% de la economia espanyola, que ara ningú compta en el famós dèficit fiscal, també aniria a la Agència Tributaria Catalana.
      Si el preu a pagar per la independència es que el Barça jugui la lliga amb Andorra, ens sortirà molt barat tot això.
      Jo ja estic molt tip de pagar al Canal+ per veure un partit del Barça i un del Mandril. Prefereixo pagar el doble i veure nomes tots els del Barça. .
      I si en comptes de tenir Euros tenim dolllars o lliures angleses, que el Barça jugui a Anglaterra.

  10. Marc says:

    Vaig a intentar contestar alguns comentaris que he vist aqui segons he llegit articles, conferencies, etc.

    L’Estat ens faria boicot a molts productes nostres això es totalment obvi, si ja ens ho han fet formant part del mateix ESTAT!! Com el cas del Cava català, per aquesta raó s’ha de buscar el mercat extranger (cosa que s’està fent). De totes maneres el producte català sol ser força econòmic i bo, per tant amb la crisis actual la resta d’Espanya no es podria permetre pagar més per altres productes en molts casos, pel que no ho notariem tant com va ser lo del cava (que a més a més ens va beneficiar, perquè vam guanyar i ara mantenir el mercat extranger i l’espanyol ha hagut de tornar a comprar del nostre, ja que el francés és més car). Per tant, sense por, pero hem de treballar (com fins ara).

    Respecte a lo de la lliga, bé, el futbol és una distracció de la vida i així ho ha de ser, no ha de ser ella mateixa. Els holandesos tenen una lliga inferior, pero no et canviarien per res el seu nivell de vida per l’espanyol. així i tot no hi han més opcions. Mónaco juga a la lliga Francesa i es un principat independent. Andorra no se si juga a la lliga espanyola, i no crec (per moltes ganes que tinguin) que a la espanyola li interesses perdre el Barça, són molts ingressos també que rep. Pel que podria seguir igual, de totes maneres ja dic, Holanda. I fins i tot hi ha una altra opció que és la de la lliga Europea, el Barça te molta força futbolisticament i la UEFA ja fa temps que ho esta estudiant (estil USA), pel que podria fer que decidicin fer-ho. Ja et dic, si el futbol ha de ser el botxí de la meva qualitat de vida… I que consti que soc del Barça a mort, però s’ha de tenir seny.

    Respecte al deute, doncs suposo que ens quedariem un deute proporcional al nº d’habitants i que també ens quedariem amb una part del diner estatal (però no mateixa proporció, som així els catalans…), de totes maneres podriem decidir directament en el nostre creixement i mercat, fent augmentar els ingressos amb acords (USA entre altres, pero esmento aquesta primera, ja s’ha posat en contacte amb les delegacions economiques catalanes per tal de d’informar-se d’una possible independència i com poder intercanviar mercats).

    Ja us dic companys, no seria un camí de roses, hem d’avançar molt i el camí és llarg, però conseguirem passar de corre a contracorrent en un riu ple de pedres per poder correr per terrenys al estil de pistes d’atletismes. Exemple, el tema del corredor del mediterrani no seria ni un debat, ja estaria planificat i podriem començar a creixer, en canvi estem a espanya i ens fa tot el que pot per a que aqui no estigui (prioritzant el central, que surt molt més car i sobretot, a diferència del del mediterrani, no serà rendible).

    Ànims i anem cap endavant!

  11. sergi says:

    Sincerament, el problema de la Catalunya actual és que és víctima, com Espanya, del seu passat franquista. Una Catalunya independent potser les passaria econòmicament putes al principi, però a la llarga aquest nou Estat teixiria una societat molt més moderna i democràtica que la d’avui, capaç de construir un pol socio-cultural i econòmic singular i potent en el sí de la Unió Europea. Espanya és un país massa complicat d’entendre. És per això, penso, que la majoria dels catalans, totes les classes compreses, ja no creuen que un encaix sigui possible.

  12. Valenciano says:

    El tema de la independencia siempre se plantea como un asunto bilateral entre Catalunya y España. En mi opinión esto es un error, ya que la independencia de Catalunya afecta notablemente a terceros, empezando por los acreedores del estado español (principalmente bancos alemanes y franceses). La deuda emitida por el estado español está garantizada por la totalidad de su territorio (activos y capacidad productiva), por lo que la secesión de una parte del territorio disminuye las garantias de pago del principal y los intereses. ¿Apoyarían la independencia de Catalunya los acreedores del estado español?, yo creo que no. Por otra parte, países como Francia están completamente en contra, ya que los nacionalistas catalanes reivindican parte de su territorio como parte de los “Paisos Catalans”. Por ello la posición de Francia ante la independencia de Catalunya es abiertamente beligerante,

  13. xavier says:

    “Des de fa masses dècades, la psique catalana ha idealitzat” en realitat hauría de ser
    “Des de fa massa dècades…”. M’ agrada l’article suposadament objectiu, pero quantes son massa decades?

  14. unocualquiera says:

    El articulo ofrece bastantes datos para sostener la teoria de una necesaria independencia, pero es confuso a la hora de apuntar al posible culpable de la actual crisis, porque empieza echando la culpa a Alemania -como no- y luego echa la culpa a la corrupción catalana, al seguidismo hacia España a la hora de echarse al mundo del ladrillo, al fraude fiscal, etc. ¿En que quedamos? Como buenos keynesianos que sois, lo único que os falta decir es que apoyais lo que dijo Krugman de que una invasion alien haría que saliesemos de esta crisis rápidamente, así podemos echarles la culpa de todo…
    Bueno, centrémonos en el tema de la independencia, vayamos por puntos de lo que yo creo que pasará:
    1 – Si Cataluña se separará de España, no tiene ni mucho menos asegurada la entrada a la UE. Tendría que solicitar su ingreso como cualquier otro país independiente y tener respuesta con el voto unanime favorable de todos los miembros de la UE, suponiendo que España y Francia -seguramente los más en contra del ingreso- no voten en contra. De todas formas esto de la independencia me parece absurdo, practicamente todos los países europeos se estan uniendo para crear una institucion europea única y aquí los catalanes que quieren desunir Europa, más motivos para que se siga el procedimiento que comento.
    2 – Una vez independiente, Cataluña quiebra seguro-segurisimo, ¿Por que? porque el famoso bono patriótico ese vale menos que un bono basura por lo que ahora mismo tiene el mercado de financiación cerrado a cal y canto y por eso pide a España poder acudir al fondo de liquididad ese, para que le financie la odiada España el despilfarro catalán.
    3- Algunos dirán ¿que despilfarro? pues no hay pocos: embajadas autonomicas, 6 cadenas de TV autonomicas, emisoras de radios autonomicos, miles de empresas publicas autonomicos y locales, el desastre de Spanair y Lleida-Alguaire, la linea L9 del metro -¿alguien me explica por qué cualquier obra publica acabo valiendo el doble del inicialmente prespuestado?-, las subvenciones a no se quien y tampoco te fijes, etc… Que más que despilfarro, todo esto sirve para alimentar el sentimiento independentista todo sea dicho, y mucha gente ha caído porque hace 10 años no había este sentimiento independentista ni por asomo. Cosas de este sistema autonomico que tenemos. Espero no haber herido ninguna sensibilidad porque seguro que más de uno vive de este chiringuito…
    4 – Y después de la independencia, ¿alguien se ha planteado que hacemos con la moneda? ¿Y con la Defensa y la seguridad?¿Y con las relaciones diplomaticas?¿Y con la constitucion?¿y con las leyes?¿y con el DNI, la sanidad, la educacion?¿y con los equipos de futbol como comentan algunos?
    5 – ¿Alguno cree que una vez independiente realmente será más prospera teniendo en cuenta la casta política que hay en Cataluña?¿En que se diferencian de la casta politica del resto de España?¿en que saben hablar catalán y tienen otras siglas? Estos que son famosos por los casos Palau, Pretoria, etc., estos que no contestan ante el desvío del deficit del más del doble en el último año del tripartito, estos que han hundido CX, Unnimm y el resto de cajas catalanas, estos que tienen unos buenos chanchullos con las concesionarias de autopistas, famosos por el 3% aquél, estos que querian crear las vaguerias para crear aún más entes burocráticas para meter a sus amigos cuando se tiene hasta 6 niveles de administracion en BCN, estos que han creado una corrupción bollante entorno a la sanidad publica con el sr. Prat a la cabeza, etc. Si me dijerás que una vez independientes gobernaran políticos decentes pues aún, pero viendo la pandilla que gobiernan actualmente que en mi opinión sólo quieren la independencia porque así no tienen que aguantar a Madrid, pues que quieres que te diga, me parece que aquello de que lo hacen por el pueblo catalan les trae al pairo con tal de conseguir el poder absoluto sobre el país.
    6 – Resumiendo, el camelo de que España roba pasta a Cataluña ha sido la puntilla definitiva para despertar el sentimiento independentista. Ya no es ni por la cultura, ni las costumbres y ni siquiera por el idioma, la pasta levanta el sentimiento independentista de cualquiera. Y tanto, yo si puediera querría ser independiente de cualquier Hacienda catalana o española porque lo unico que sé es que se llevan mi dinero, pero lo que no se es en que se lo gastan, lo mismito que pasa con el tema español-catalan. Que cosas de la vida más casuales.

  15. CS says:

    Bones. gràcies per tots els comentaris, són tots molt enriquidors.

    Aviam, l’article no és un estudi científic sobre la viabilitat de la independència, sinó sobre quin tipus de sobirania tindriem si ens mantenim en una Europa que està centralitzant la política econòmica dels estats i sí això ens beneficiaria.

    És en aquest especte, i també per qüestions d’espai, que l’article no ha tingut en compte altres factors sobre les repercussions d’una Catalunya independent:

    d’una banda, a part del deute, és cert que també ens hauriem de quedar amb alguna part de l’or, divises, etc, d’Espanya.

    I de l’altre, un escenari realista d’independència també hauria de tenir en compte la possibilitat de boicot (o, directament, bloqueig) de productes catalans a Espanya. Aquest és un tema important, doncs el superàvit comercial català és gràcies, justament, a la resta d’Espanya. (el balanç comercial català extra-espanyol és deficitari).
    També caldria reforçar (o crear) estructures d’estat, que farien augmentar la despesa pública.

    El Cercle Català de Negocis ha fet un estudi on es calcula que la transició a la independència seria d’uns 15,000 MEUR en els primers tres mesos.
    En tot cas és un tema engrescador i esperem que ben aviat boxedpress.com faci també un estudi sobre tots aquests punts i tinguent en compte varis escenaris.

    L’article tampoc fa un anàlisi de quines alternatives hi ha fora de la UE i quins serien els escenaris possibles.

    L’article segueix un fil conductor partint de:

    – La UE, sota control alemany, manté unes polítiques econòmiques que no beneficien a la perifèria.
    – Catalunya, per molt que ens dolgui, ha fet una política ecònomca seguidista a Espanya.
    – Una Catalunya independent dins la UE seguiria sent perifèria i no està en el seu interès mantenir-se.

    Ja per últim recordar que tot i que aquest article sí que ho és, el blog no és Keynessià, sinó que, justament, s’enriqueix de la diversitat de diferents perspectives, escoles i opinions econòmiques.

    Salut.

Déjanos tu comentario crítico!

Top