Atrévete a Opinar

Jeremy Corbyn i la batalla laborista

By on 20/08/2016 in internacional with 0 Comments

Introducció

El proper 24 de setembre s’anunciaràn els resultats de les primàries del Partit Laborista britànic, contesa entre Jeremy Corbyn, actual secretari general i membre de l’ala esquerra, i Owen Smith, del sector pròxim a Tony Blair.

No són unes primàries qualsevols, hi ha en joc més que un càrrec. En un context de crisi de sobiranies i socioeconòmica, el debat sobre el rol de la socialdemocràcia, (present arreu d’Europa, sobre si defensar acríticament l’austeritat o oposar’s-hi), converteix el Partit Laborista en un dels principals taulells de la batalla.

 

Crisi de sobiranies i dècades d’austeritat

Si bé fora de la unió monetària, el Regne Unit està sufrint com ningú la crisi de sobiranies. En dos anys, ha celebrat dos Referèndums d’Autodeterminació: a Escòcia sobre mantenir-se al Regne Unit, i a aquest sobre mantenir-se a la Unió Europea.

Al Regne Unit sempre han existit demandes populars a no cedir competències a Bruseles i mantenir parceles de sobirania. Al 2012 fou l’únic pais que es va oposar al Compacte Fiscal Europeu (més tard ho faria Hungria), la proposta dels països centrals per centralitzar i absorbir competències estatals en fiscalitat, una posició criticada pels lacais mediàtics peninsulars, que la titllàren d’egoista.

Alhora, la crisi econòmica i l’austeritat arriben al Regne Unit en un escenari de dècades de caiguda del poder adquisitiu mitjà, retallades, reducció de subsidis, drets socials, civils i laborals, de política monetària i fiscal regressives, de desindustrialització i focalització al sector servies, d’una política exterior al servei del sector privat i en detriment de les condicions materials de la població, en un trajecte que inicia Margaret Thatcher i que continua Blair.

Al 2010 David Cameron arriba al poder amb una coalició amb els Lib-Dems, culpant de la crisi a les tímides polítiques expansives de Gordon Brown i abogant per l’agenda d’austeritat, una de les més severes a Europa, i amb un partit laborista dividit.

 

Crisi a la Socialdemocràcia

Com arreu d’Europa, l’austeritat i la crisi de sobiranies ha tingut un impacte en la socialdemocràcia. Una nova generació no accepta la submissió a l’agenda de l’austeritat. A diferència, però, d’Europa, i degut al sistema electoral britànic no proporcional, la revolta anti-austeritat no s’ha desenvolupat en la creació de nous partits com Syriza o Podemos, sinó internament al Partit Laborista.

Només de forma simbòlica i limitada s’ha aconseguit en les darreres dècades penetrar el sistema electoral. Els Verds, alineats amb el DiEM25 de Varoufakis, tenen un sol diputat, per Brighton. Respect, plataforma electoral anti-guerra formada per descontents laboristes, la comunitat musulmana, i amb el suport del Socialist Workers Party (SWP), va aconseguir un diputat el 2005 per Bethnal Green (el barri de Londres d’important presència musulma que als anys 30 va viure la ´batalla de Cable Street´ on la població va derrotar els camises-negres de Mosley), que no va repetir el 2010.

Les frustrades experiències expliquen perquè l’aposta es fa dins el Partit Laborista. No és entrisme. La narrativa és recuperar els valors històrics d’Aunerin Bevan, el pare del Servei Nacional de Salut i de les nacionalitzacions industrials en la post-guerra, i expulsar la crosta blairita de les palanques del poder.

 

Jeremy Corbyn, el líder inesperat

És en aquest context de crisi de sobiranies, socioeconòmica i a la socialdemocràcia que després de la majoria absoluta dels conservadors el 2015, i de la dimissió d’Ed Miliband, Jeremy Corbyn obté la secretaria general del Partit Laborista.

Corbyn, de 67 anys, diputat des del 1983, és un històric de l’ala esquerranista del Partit Laborista, que entronca amb Bevan. Va ser dels pocs diputats laboristes que es va oposar a la guerra d’Iraq, està a favor del desarmament nuclear unilateral, i ferm partidari del dret d’autodeterminació a Palestina o Irlanda del Nord. Va ser dels primers diputats laboristes en oposar-se frontalment a les polítiques d’austeritat del govern de Cameron, defensant polítiques expansives en la gestió de la demanda.

Corbyn speech Houses of ParliamentLes primàries de 2015, en les que ningú esperava la seva victòria, van ser un exercici democràtic sense precedents. Corbyn va aconseguir, amb una agenda anti-austeritat i de recuperació del partit per les bases, el 59% dels vots dels militants i simpatitzants laboristes i membres dels sindicats afiliats: el major mandat electoral de la història del partit, en les primàries amb més participació de la història.

La plataforma electoral de Corbyn, Momentum, clau en la mobilització, l’empoderament popular i en la victòria a les primàries, entronca les noves generacions d’indignats, amb antics militants de l’ala esquerra, i amb sectors de l’òrbita del SWP. Momentum és també una de les organitzacions britàniques que més simpatia té pel procés sobiranista català.

 

L‘stablishment contraataca

No obstant aquest mandat, i sols un any després, Corbyn està sotmès a una campanya d’acoso y derribo per les elits polítques, econòmiques i mediàtiques del pais.

Corbyn ha resistit la degradació dels mitjans de comunicació (frontal des del grup Murdoch, The Mirror o The Guardian), les conspiracions continuades de companys de fila, dimissions massives i coordinades dels membres del govern a l´ombra i la derrota a una moció de confiança entre els diputats del seu propi partit.

La crítica més habitual és que Corbyn no és material presidencial. Que seria esborrat en unes eleccions, i que cal un candidat guanyador. No cal dir que les enquestes diuen tot el contrari, però de tant repetit, per estrelles mediàtiques com Polly Toinbee o inclús per Owen Jones, el missatge ha calat a part de la població.

Aquesta anàlisi es basa en la concepció centrista del bipartidisme britànic: hi ha dos clars pols electorals (laborista i conservador) en la societat i una bossa centrista (swing voters) que decideix el resultat. Si els tories s’escuren molt a la dreta, aquests voten laborista. I a l’inrevés. Per guanyar les eleccions, doncs, cal un discurs moderat, centrista, basat en les polítiques aspiracionals, reducció d’impostos a les classes mitjanes i dinamització de la iniciativa privada en els serveis essencials.

Aquest plantejament és evidentment sectari. Pretén blindar unes polítiques centristes independentment del color del partit governant. És una mostra de la victòria sociològica de Thatcher. Quan se li va preguntar a la Dama de Ferro quin era el seu major èxit va respondre el New Labour de Tony Blair, doncs aquest va acceptar el paradigma centrista.

No només el plantejament és interessat, sinó fals. Les eleccions generals del 2015 mostren com si bé hi hagué 2 milions de vots de diferència entre el Partit Conservador i el Laborista (on la facció blairista van interpretar que el laborisme havia de moderar el discurs per recuperar la centralitat), el resultat mostra com 2,6 milions de vots van anar a forces més a l’esquerra que el laborisme: l’SNP escocès i els Verds.

El plantejament centrista planteja una problemàtica sistemàtica al món occidental actual, que és l’assumpció crònica de l’alta abstenció i del descontent i l’allunyament de la població, provocat per dècades de globalització, austeritat i reducció del sector públic. Existeixen milions d’abstencionistes, majoritàriament joves, allunyats de la política per la impossibilitat de diferenciar substencialment entre les marques electorals.

I, el pitjor encara, a l’aposta per abandonar les posicions contràries a la globalització i l’austeritat, permeten que el vot sobiranista sigui recullit per la dreta, com fa l’UKIP al Regne Unit, que va obtenir 3,8 milions de vots i que si bé beu de la xenofòbia, es nodreix de vots tradicionalment laboristes de classes populars de l’Anglaterra interior, amb un discurs de recuperació de la sobirania que el laborisme havia abandonat.

És en aquesta realitat sociològica, i no en el centrisme, on el laborisme de Cornbyn (i els moviments anti-austeritat arreu) té la oportunitat no ja de guanyar unes eleccions, sinó de transformar el taulell electoral per una generació. El resultat del Referèndum del Brexit, on la participació va superar amb escreix les úlimes Generals i on va votar part de les classes populars descontentes amb el laborisme són una altra mostra de la potencialitat d’aquesta estratègia.

En només un any, des de la victòria de Corbyn, la militància del Partit Laborista s’ha doblat, superant els 400,000 membres per primera vegada des dels anysLabour membership 70:

Un altre argument és que segons els opositors, Corbyn, amb la seva radicalitat, està posant en perill la unitat del partit. Volen dir que l’ala esquerra és benvinguda al partit mentre accepti el rol de vassallatge a les polítiques centristes. Però que si pretenen que el Partit Laborista s’enfronti a l’austeritat, el partit descarrilarà. Un argument conegut pel lector català.

El tercer i més perillós missatge es basa en acusar els seguidors de Corbyn de “bullies” i d’usar tàctiques intimidatòries. El que estan fent és titllar Momentum i el moviment popular corbynista de xusma. S’estan adressant a les elits, remarcant que són el darrer escut protector neoliberal, missatge que els mass-media repeteixen encantats. Aquest missatge de contenció fa aflorar la funció històrica del Partit Laborista com a estructura del règim i posen en dubte la seva reformabilitat. Les acusacions han quedat amb entredit després que es provés que els serveis d’inteligència han estat darrera part de les intimidacions.

 

La batalla de les Primàries

Si bé Corbyn ha resistit de forma estoica l’embranzida del sector blairista, s’haurà de sotmetre a unes segones primàries en només un any. S’enfrontarà a Owen Smith, que té el suport dels diputats, els mitjans de comunicació i econòmic.

Corbyn speech No PasaranLa participació multitudinària als actes de Corbyn sembla assegurar-li la victòria, però la limitació als nous militants de participar a les primàries i el desgast diari mediàtic contra la seva candidatura deixen obert el resultat.

No és una mera elecció a un càrrec. És, en primer lloc, una batalla sobre la decència, el respecte als mandats democràtics i la resistència front les conspiracions i l’estigma.

En segon lloc, una lluita en la correlació de forces de les plataformes anti-austeritat a nivell britànic i europeu. Es tracta de comprovar si és possible que una estratègia popular pugui superar la trampa centrista recuperar per l’esquerra el vot descontent i transformar poderosament la sociologia electoral.

I, en tercer lloc, un combat decisiu sobre si el Partit Laborista és reformable i pot reconvertir-se en  instrument de les classes populars, (i sí a conseqüència d’això els sectors blairistes han d’abandonar i fundar un nou partit), o, pel contrari, és irreformable i són els sectors de l’esquerra els que han de trobar un nou artefacte electoral. Sembla evident que els dos projectes són irreconciliables i antagònics i no podran resistir junts en la mateixa organització.

La ruptura sembla irresistible. El que es decideix a les primàries és qui es queda amb la marca (i les seus, les afiliacions, etc) del Partit Laborista.

 

Constantí Segarra

boxedpress.com

Tags: , ,

About the Author

About the Author: .

Subscribe

If you enjoyed this article, subscribe now to receive more just like it.

Déjanos tu comentario crítico!

Top