Atrévete a Opinar

L’ incompliment del dèficit, el fracàs de l’austeritat a Catalunya.

La Generalitat ha publicat avui la seva estimació de tancament del dèficit públic el 2012. Com ja havíem anunciat aquí, aquí i aquí, el dèficit públic català supera àmpliament el límit del 1.5% del PIB pel 2012 i es situaria al 2.3%.

Cal dir, en primer lloc, que no es mes que una estimació i que no sorprendria que, en les pròximes setmanes, sortissin dades que ampliessin, encara mes, la superació del dèficit. Com ja ens estem acostumant últimament, les previsions de dèficit i del PIB sempre son molt més optimistes de les que acaben resultant. Segons Fedea, el dèficit podria arribar fins al 3.5%.

En tot cas, es tracta de la primera admissió que s’ha superat el límit del dèficit.

Cal recordar que, fins fa poc, el conseller Mas-Colell opinava que s’aconseguirien els objectius mercats. El pronòstic del govern, que es presentà front inversors internacionals, indicava una optimista i fantasiosa reducció del dèficit fins al 1.3% pel 2012.

dèficit públic Catalunya. projeccions. realitat

 Si que és cert que, segons les xifres provisionals, el dèficit es redueix front les dades del 2011, en 3,484 MEUR i un 1.69%.

Segons la roda de premsa de Mas-Colell, la despesa departamental de la Generalitat (la part pressupostària no destinada a pagar venciments i interessos del deute públic) ha baixat un 7.2% al 2012 i un 15.7% en el total dels exercicis del 2011-2012.

Un 15.7% de retallades en polítiques públiques: el principal balanç del bienni austerià del govern dels millors.

Segons Mas-Colell, la xifra mostra “l’esforç notable de contenció de la despesa de la Generalitat”.

Aquest línea augmentativa arriba a nivells esperpèntics. Una narrativa que intenta expressar un “nosaltres hem fet tot el que hem pogut per reduir el dèficit, com mostra la reducció de la despesa publica. No obstant, per factors adversos i externs, el dèficit no s’ha acabat de reduir tant com havíem pronosticat”. O quan ho expliquen de forma més didàctica: “em fet els deures malgrat la dificultat de les circumstancies econòmiques”.

És aberrant i un insult a la intel·ligència intentar amagar qualsevol vinculació entre les retallades i el no compliment del dèficit.

Com ja s’ha exposat en aquestes pàgines, la caiguda de la despesa pública provoca un efecte multiplicador negatiu a la demanda interna, al consum, al PIB i a la recaptació.

PIB Catalunya

Alhora, provoca més atur, que suposa la substitució de contribuents nets per beneficiaris de prestacions.

En sí, com també mostren els altres països de la perifèria europea, en un escenari de recessió, i sense control de la política monetària, l’austeritat severa no només no fa reactivar l’economia, sinó que ni tan sols s’aconsegueix reduir notablement el dèficit públic.  

És més, la consolidació de la recessió augmenta la pressió dels mercats del deute, multiplicant els interessos i la part del pressupost destinada a pagar-los, que ha pujat en 800 milions d’euros.

El pressupost social (Salut, Educació i Benestar) s’ha reduït un 12.5%, accentuant la reducció de l’estat del benestar mentre es multipliquen els drames familiars i col·lectius, la pobresa i el barraquisme.

De fet, si el dèficit no ha augmentat encara més és perquè a Desembre del 2012 el govern  va tirar endavant de forma desesperada la privatització d’ Aigües Ter-Llobregat i els túnels del Cadí i Vallvidrera, que han aconseguit uns ingressos de 1.343 MEUR.

El reconeixement formal de la superació del límit del dèficit ha anat acompanyada d’una bateria d’acusacions al govern espanyol per la deslleialtat en el repartiment dels objectius del dèficit entre l’estat i les autonomies. És evident que Madrid ha estat deslleial i injust.

Dit això, cal recordar que els objectius del dèficit públic es van produir a Catalunya abans d’Espanya, quan en Mas i en Mas-Colell anaven vanagloriant-se a la premsa local i estrangera de ser l’avantguarda de l’austeritat a l’estat. De fet, els límits del dèficit aprovats a la llei d’estabilitat catalana són, inclús, mes restrictius dels espanyols. S’autoimposaven un límit del 1.3% del PIB pel 2012.

Com ja vam exposar aquí, l’austeritat no només respon una agenda ideològica neoliberal, que també, sinó que, sobretot, correspon a una reforma per augmentar la rendibilitat del sector privat.

A tot això cal sumar el context polític en que es situa la superació del dèficit. El govern espanyol pot, legalment i formal, degut a la petició de rescat, intervenir la autonomia catalana. La possibilitat de la intervenció pot ser una carta del govern central per intentar reversar el procés de secessió.

Ja per últim, constatar que si be es cert que el dèficit s’ha reduït, el deute públic ha seguit augmentant durant el bienni 2011-2012 a un ritme, de fet, superior, al del tripartit. El 21% del total del deute públic català s’ha creat durant els darrers dos anys.

En sí, l’austeritat ha provocat el retorn a la recessió i l’augment de l’atur. S’ha retallat un 8% la despesa social, accentuant la pobresa i la desigualtat en la població catalana i limitant la qualitat dels serveis públics. A mes, s’han privatitzat serveis rentables i estratègics.

El teòric objectiu que provocava el sacrifici dels demés indicadors, el compliment del límit del dèficit, no s’ha aconseguit. Mentrestant, es segueix sense perspectives ni estratègies pel creixement i el desenvolupament.

L’ incompliment del dèficit del 2012 constata, una vegada mes, la fracassada política econòmica del govern de la Generalitat d’aplicar una severa austeritat en un escenari de recessió. 

 

Constanti Segarra

Boxedpress.com

Estem a Facebook i a Twitter.

Tags: ,

About the Author

About the Author: .

Subscribe

If you enjoyed this article, subscribe now to receive more just like it.

There is 1 Brilliant Comment

Trackback URL | Comments RSS Feed

  1. jake says:

    Sin entrar en juicios sobre a qué se le ha aplicado la “austeridad” y a qué no (que da mucho jugo para hablar), hay que reconocer que las medidas de contención de gasto llevan poco tiempo para corregir una tendencia suicida agravada por el bajón de ingresos. Evaluar las medidas cuando la producción decae mucho más de lo estimado hace que las previsiones fracasen.

    El déficit no es malo en sí mismo. Uno pide una hipoteca al banco para comprar una casa y genera un déficit durante décadas en pro de una inversión futura (patrimonio y herencia)

    Cuando se genera déficit para pagar televisiones que en cuanto se apagan desaparece su efecto… eso es una mala inversión futura

    Es curioso que la fama de los catalanes en asuntos de economía no salga a la luz en ciertos temas espinosos.

Déjanos tu comentario crítico!

Top