Atrévete a Opinar

La independència encara és possible pel 2014: L’ofensiva final

By on 24/11/2013 in Boxed Economics with 4 Comments

 

Error d’anàlisi

Des de la manifestació de l’11S2012, ha aparegut un anàlisi sobre-optimista dins del món sobiranista, compartit per certs mitjans de comunicació, partits politics, diferents organitzacions i militants de base, que és alhora erroni i contraproduent pel procés de secessió.

Més o menys s’exposa com:

“Després de dos dècades d’autonomisme, els catalans hem evolucionat cap a posicions cada vegada més favorables a l’autogovern i al sentiment identitari. La sentència de l’estatut és el detonant de que la societat maduri desde posicions de buscar l’encaix dins d´Espanya fins a posicions sobiranistes. El sobiranisme ocupa ara el centralisme de l’eix politic català. Els partits politícs o bé s’adeuquen a la nova centralitat o bé seràn progressivament desplaçats per altres partits que tinguin la secessió com a objectiu i arribin fins al final. Espanya no tindrà altre remei que acceptar la consulta. La independència és irreversible”.

L’anàlisi implica certa ingenuïnat, cert determinisme històric i dona per segura la victòria abans de presentar batalla, assumeix com a irreversible la majoria sobiranista del poble català i el convenciment de que tant la majoria social com els dirigents politics arribaran fins al final. El procés independentista és el procés natural de maduresa de la societat catalana.

La situació actual

La creació del momentum

Front aquest anàlisi optimista, des d’aquestes pàgines es va exposar ja fa més d’un any aquí i aquí, la dificultat d’assolir els objectius sense un pla d’acció realista.

Els procesos d’emancipació nacional i/o de transformació social van molt més lligats a escenaris concrets de la historia i a aprofitar les finestres d’oportunitat (Russia´17, Alemanya’18, Cuba’98 o India’48) que no pas per procesos lineals pre-determinats.

En primer lloc, és la crisi la que obra la finestra d’oportunitat de la secessió, en confluir les condicions objectives de les forces productives (estat propi equival, o això es ven, a infraestructures i reduccions impositives per augmentar la rendibilitat del sector privat) i les condicions subjectives de la població (estat propi equival, o això es ven, com a fi de l’austeritat i única manera de salvar l’estat del benestar).

És la recessió i les limitacions de l’austeritat les que apropen part del sector privat i part de CDC a defansar el sobiranisme. Per això apuntàvem que a l’hora de la veritat tant CiU com la majoria de l’empresariat català es despenjarien del procés si s’aconseguís un pacte fiscal de mínims amb Espanya. I que per aturar el procés n´hi habia prou amb no dur a terme la consulta si no estava autoritzada per Espanya.

És més, Espanya mai permetria una consulta i la independència només s’aconseguiria amb una Ruptura amb el marc constitucional espanyol.

En qualsevol cas, el gran poder de mobilització i la maximització de la manifestació de l´11S2012 pels agents polítics, socials i mediàtics del país va obrir una finestra d’oportunitat.

Tot i que CiU va intentar aprofitar l’escenari per exigir una majoria absoluta (i contrarrestar el desgast polític sufert amb dos anys de retalladles del “govern dels millors”), va tenir certs efectes positius que un partit d’ordre es poses al capdavant d’un moviment de Ruptura: aplegar més majoria social, millorar la percepció de viabilitat del projecte i reconeixement internacional i neutrualitzar, almenys parcialment fins el 25N, l’oposició mediàtica i política de la dreta (s’hauria d’haber vist el bomberdeix diari de La Vanguardia i afins si el procés l’hagués liderat el tripartit).

Per consolidar la Ruptura, i la secessió és una Ruptura, cal aprofitar les oportunitats històriques.

La pèrdua del momentum

El resultat de les eleccions fou un fre al momentum. No pel fet de que CiU no tingués la majoria excepcional requerida, sinó perquè el bloc sobiranista no es va multiplicar exponencialment com els predicadors de “la nova centralitat” havien proclamat als quatre vents, submergits, com estaven, dins un mar d’il·lusió.

A més, no s’havia creat una candidatura sobiranista unitària a l’esquerra de CiU doncs els dirigents d’ERC i Solidaritat van prioritzar interessos partidistes que la maximització del momentum.

D’altra banda, dotze mesos després de la formació del govern i l’acord CiU-ERC no s’ha avançat en la viabilitat d’un estat propi pel 2014. Tot el que ha fet és crear el Consell Assessor per la Transició Nacional.

Pel primer semestre del 2013 havia d’estar preparada la llei de consultes, que va a pas de tortuga. S’havia d’haver instaurat la famosa Hisenda pròpia, que no se n’ha sentit a parlar més, la petició a l’estat de fer una consulta, i que encara no hi ha data per anar al Congrés, o la presentació en societat de la pregunta, que ara s’allarga, de moment, fins a desembre. L’acció internacional no ha blindat cap aliat en un reconeixment a una proclamació unilateral ni té un pla d’acció per aconseguir una majoria de vots favorables a l’Assemblea General de l´ONU.

Pitjor encara, el bloc Reconcilidador-Moderat, capitenajat pels de sempre (La Caixa, BS, Godó, Duran i Lleida, Roca i Junyent, Rossell brothers, etc), on s’hi ubica PP i UDC i on s’hi ha afegit el PSC i la seva “tercera via”, s’ha reforçat des de les eleccions.

El bloc reconciliador guanya posicions dins del govern. Ortega diu que per temes logístics la data mínima és l’octubre 2014. El propi Mas ha anat paulatinament canviant de posició (no sabem si era genuïnament així i així hagués actuat amb majoria absoluta o si per pressió de les seves files) desde “consulta 2014 sí o sí” a “consulta només si es tolerada per Espanya i sinó eleccions al 2016”. Artur Mas, com la resta dels 7 milions de catalans, és plenament conscient que Espanya mai tolerarà un referèndum d’autodeterminació.

I si per alguns el 2016 ens sembla deixar perdre la oportunitat, el “sobiranista” Mas-Colell va més enllà i diu  que si no es fa en aquesta, la independencia s’aconseguirà en la pròxima generació. Té raó: si no es culmina el procés en l’actual escenari, dificilment es podrà tornar a aconseguir fins a la propera generació.

A més la mobilització el darrer any no ha pogut compensar la pressió que el govern ha rebut de les forces reconciliadores. Un concert i una cadena humana en l’espai de 12 mesos ha estat insuficient per canviar la dinàmica decreixent del momentum sobiranista.

 

La ofensiva final.

En l’escenari actual, només un sobre-esforç podria capgirar les dinàmiques actuals i poder culminar el procés de secessió el 2014. Bàsicament hi ha dues possiblitats:

–        Que ERC i CiU portin el procés fins al final. És a dir, la Ruptura amb el marc constitucional espanyol, consulta, proclamació i reconeixement internacional.

–        Que s’articuli una mobilització social i popular que faci un salt qualitatiu en nivells de tensió i desobediència.

Veient la impossibilitat realista de qualsevol dels dos processos, la esperança roman en una combinació d’ambdós per tal que es compensin mutuament les limitacions i es sumin esforços i sinèrgies.

Fer els deures a casa

Tancar ja la pregunta: “Catalunya hauria de ser un estat indepedendent?” Sí o No.

Tancar ja la data: 14 Septembre 2014, després del tricentenari, abans del referèndum d’Escòcia, maximitzant així la mobilització catalana i el ressò internacional, portar el debat a les institucions europees i minimitzar els efectes de la probable derrota escosesa.

A nivell insititucional cal anar repetint que la consulta es fara sí o sí, i que, si Espanya no la permet, es trencarà amb el marc constitucional espanyol.  El millor escenari per tal de realitzar el trencament és amb la consulta: un acte democràtic, amb legitimitat internacional i que suposa una perfecte cobertura política per anar a fets consumats. Si no es trenca amb la consulta, dificilment aquest govern farà una declaració unilateral d’independència i culminarà una Ruptura després d’unes eleccions, per molt plebiscitàries que siguin.

Cal preparar ja el nou estat. Tenir consolidat un sistema de recaptació d’impostos és clau per assolir els primers mesos l’autonomia fiscal i financera. També cal treballar per garantir el funcionament de l’estat des del dia u.

Reconeixement Internacional

Però el més important de tot, perquè sense això no hi haurà cap estat per fer funcionar, és el reconeixement internacional.

Un dels arguments unionistes és que amb una proclamació unilateral, Catalunya quedaria fora de la UE. La realitat és que la proclamació no tindria cap efecte jurídic ni polític immediat si no existeix cap reconeixement internacional. La història, també la nostra, està plena d’exemples on les proclamacions han quedat en res. Per passar d’una proclamació a tenir un estat propi, o bé existeix el suport de l’estat del qual et separes (que nosaltres mai tindrem), o bé existeixen reconeixements internacionals.

Cal tenir una clara estratègia de reconeixements, tant d’estats individuals després de la consulta com de la totalitat d’estats en l’Assemblea General de la ONU.

Tenir la majoria de vots a l’Assemblea General de la ONU suposa la formalització de la secessió encara que Espanya no ens hagi reconegut i és la màxima cobertura legal del nou estat. Implica poder anar (si així es desitja) a la UE a demanar l’ingrés com a estat independent  o per tal que supervisi les negociacions de separació amb Espanya (deute públic, patrimoni, etc). En el pitjor dels escenaris, si Espanya envíes els tancs o suspengués l’autonomia es podria demanar la intervenció internacional per l’agressió a un estat independent.

La única manera de convertir-se en estat independent passa pels reconeixements internacionals.

Mobilització Popular

Ni el govern culminarà la Ruptura amb Espanya ni cap país reconeixerà el nou estat si no existeix una àmplia, visible, i potent mobilització popular per la secessió.

Masses esperances hi ha dipositades en l’actuació personal d’Artur Mas i el convenciment de molta gent de que ell “arrivarà fins al final”. La dependència a la seva persona segresta a la mobilització ser l’ avantguarda del procés. Tot i l’èxit de convocatòria de la cadena humana, el ressó internacional fou limitat. Cal fer un salt qualitatiu en la mobilització.

La proposta de Junqueras de paralització de l’economia catalana durant una setmana va pel bon camí. Cal fer mesures de pressió real, de desobediència, d’augment de la tensió i confrontació. Mesures que alhora ajudin a visualitzar internacionalment el cas català com que pressionin al govern i partits politics a culminar la Ruptura.

La dreta mediàtica que reia les gràcies a Mas abans de les eleccions i que ja aposta descaradament per la reconciliació ha condemnat amb força la proposta de Junqueras. Són conscients que la mobilització popular és clau per arribar fins al final i intenten frenar-la.

Sigui una vaga, paralització econòmica, tancaments en institucions públiques, proclamacions d’ajuntaments, ocupacions de patrimoni espanyol a Catalunya o altres, el que cal són mesures de pressió real, per re-obrir el momentum. Espanya mai permetrà la consulta i cal molta pressió popular per aconseguir que el govern trenqui amb el marc constitucional espanyol.

Cal tenir en compte que un augment de la confrontació i desobediència podria restar suports a l’independentisme dels sectors més moderats i benestants. Cal veure fins a quin punt la societat catalana està disposada a lluitar per assolir la secessió en l’actual escenari.

Només un estat d’agitació permanent pot dur a terme l’ofensiva final per assolir la llibertat. Agitació liderada per la societat civil organitzada com l’ANC i que ha de tenir el suport inequívoc d’ERC, la CUP, i la majoria possible d’agents sobiranistes, en un últim darrer esforç en la unitat d’acció.

Conclusió

La independència no s’aconseguirà automàticament, sinó només si s’aprofita l’oportunitat històrica. En l’escenari actual, només una àmplia ofensiva final, que combini el front institucional i el front popular la pot aconseguir.

El govern ha de preparar el nou estat mentre aposta inequívocament per la consulta encara que suposi la Ruptura amb Espanya, i ha de dipositar tots els seus esforços en el·laborar una estratègia de reconeixements internacionals.

Un salt qualitatiu de la mobilització popular és imprescindible per garantir que el govern vagi fins al final i per visualitzar internacionalment el conflicte. Cal una articulació de la unitat d’acció per maximitzar l’ofensiva.

L’objectiu no ha de ser aprofitar l’escenari actual per fer un sorpsasso electoral a CiU sinó per a forçar al govern a fer els passos necessaris per consolidar la Ruptura, organitzar el referéndum sí o sí, fer la proclamacio i treballar pels reconeixements internacionals i per presentar batalla i guanyar-la a l’Assemblea General de la ONU, que formalitzi el nou estat.

La independència al 2014 encara és posible… però més difícil. Quan els dirigents tremolen, el protagonisme ha de tornar al poble.

 

Constantí Segarra

Boxedpress.com

Estem a  Facebook i Twitter.

Tags: , , , , ,

About the Author

About the Author: .

Subscribe

If you enjoyed this article, subscribe now to receive more just like it.

There Are 4 Brilliant Comments

Trackback URL | Comments RSS Feed

  1. andreu says:

    com us encanta somiar al separatistes…

    • Elena says:

      Andreu, no som separatistes:hem estat separats des de sempre. El que volem és la independència per a lliurar-nos d´un llast com l´Estat Espanyol i això ho aconseguirem molt abans del que puguis pensar. Somni? en qualsevol cas els somnis s´acaben fet realitat i sempre és millor que viure en l´hermetisme i la corrupció que ve del país veí.
      Salutacions al CNI!!!

  2. Josep M. Martí says:

    http://youtu.be/ExSk9aFYQZw

    El jutge Santiago Vidal en un acte de l’ANC, donant arguments jurídics del tribunal de La Haya
    Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència de Barcelona, citant la sentècia del tribunal internacional de justícia de La Haya sobre la independència de Kosovo …

  3. gomez says:

    com us agrada la prepotencia als dependentistes.

Déjanos tu comentario crítico!

Top