Atrévete a Opinar

Les eleccions catalanes

By on 08/11/2012 in Boxed Economics with 4 Comments

S’ha iniciat la campanya electoral de les eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, i ja s’han publicat diversos sondeigs d’intenció de vot.

La mitjana de totes les enquestes publicades des de la convocatòria de les eleccions (RAC 1 , El Periódico, La Vanguardia, El Gran Debate, Ara, CEO i CIS) , dóna els següents resultats:




De fet, tots els sondeigs confirmen les següents tendències:

CiU puja, a un mínim de 64, un màxim de 70 i una mitjana d’entre 65 i 66 escons.

El PSC/PSOE cau, i molt. Amb un mínim de 15, un màxim de 21 i una mitjana de 19.

El PP es manté, amb una variació d’entre 15 i 20 escons i una mitjana de 17.

ERC puja a un mínim de 14, un màxim de 18 i una mitjana de 16.

ICV puja poc, amb un mínim de quedar-se als 10 actuals, un màxim de 14 i una mitjana de 12.

Ciutadans puja a la gran majoria d’enquestes, amb un mínim d’1, un màxim de 7 i una mitjana de 4.

 

Queden, però, importants qüestions que les actuals enquestes no resolen i que, segurament, no se sabran fins a la mateixa nit electoral:

Obtindrà CiU majoria absoluta?

Qui ocuparà segona plaça?

Es mantindrà Solidaritat? Entrarà la CUP al Parlament?

Hi haurà una majoria de tos terços a favor de la consulta?

Sembla que, a diferència d’eleccions anteriors, la campanya electoral actual sí que té marge per afectar decisivament el resultat de les eleccions i el futur proper de Catalunya.

 

Sobre la majoria absoluta de CiU, hi ha dues opinions oposades al respecte.

D’una banda, d’és d’una perspectiva socioeconòmica, cal penalitzar la política econòmica del “govern dels millors” basada en la austeritat, la caiguda de la despesa pública i baixada d’ impostos a rendes altes, que ha provocat la contracció de la demanda interna, del PIB, i ens ha portat altre cop a la recessió, a la petició de rescat, i, inclús, ha fet escalar encara més el deute públic. De fet, pels que desconfien de la veracitat independentista de Mas, aquestes eleccions no són més que un intent de tapar les retallades i renovar el suport social per garantir una majoria amb la qual seguir amb mesures d’austeritat els propers quatre anys.

D’altra banda, però, Artur Mas ha aconseguit personificar tan el procés de secessió amb uns bons resultats de CiU, que una majoria absoluta podria reafirmar el procés.

Actualment, Mas està rebent pressions de la classe empresarial, Duran i Lleida, Alicia Sánchez Camacho, la premsa unionista i espanyola, i tot l’establishment político-econòmic per serenar i reconciliar posicions i trobar un acord amb Espanya.

Si CiU no millora els resultats o no obté la majoria absoluta, aquestes pressions augmentaran. Perquè Mas es segueixi desmarcant, cal sortir reforçat de les urnes i donar la legitimitat necessària per desenvolupar el procés.

Per tant, sobre si és positiu per la independència que CiU tingui majoria absoluta o no, depèn de la assumpció que es faci de si és genuïna o no la aposta per l’estat propi d’ Artur Mas.

D’altra banda, si realment és una aposta sincera, no l’hauria d’aparcar pel fet que el seu partit no tingui majoria absoluta, mentre existeixi una majoria clara a favor de l’estat propi al Parlament; d’aquí a la importància de sumar 90 diputats a favor de la consulta.

Per últim, la coincidència discursiva entre Duran i Camacho ha de fer plantejar a les bases convergents que potser és hora de trencar amb Unió, quedar-se amb el sector sobiranista, i deixar Duran i Lleida a la seva sort front les urnes. De fet, sinó aconsegueixen la majoria absoluta, més que culpar la deriva sobiranista d’en Mas, haurien de culpar els comentaris caïns de Duran que espanten l’electorat més independentista. Un no té clar si votar a CiU és votar a Mas o votar Duran.

Tenint clara la victòria de CiU, el factor més interessant de les eleccions sembla ser quina serà la segona força. Si la mitjana de les enquestes es compleix, escó amunt, escó avall, la segona posició té un efecte més simbòlic que polític.

És realment increïble que el PSC la pugui perdre. Es deu bàsicament a dos factors.

D’una banda, pateix el desgast que ja està patint a la resta d’Espanya. Aquest es resumeix en una fatal gestió de la crisis econòmica quan era al govern, sobretot des del Maig del 2010 i la cessió de sobirania a la UE i la aplicació de les politiques d’austeritat; i a una fatal gestió de la oposició des de que el PP està al poder, encarnada per un dinosaure com Rubalcaba que representa el PSOE més ranci, més burocràtic i més allunyat de la realitat del país, incapaç de crear una alternativa.

D’altra banda, d’es d’una perspectiva catalana, la polarització nacional ha deixat el PSC sense discurs ni projecte. El contraatac en forma de federalisme té zero credibilitat.

Si una Espanya genuïnament federal no es va aconseguir amb ZP i Maragall com a presidents, quan els dos encarnaven la visió més federalista i progressista del socialisme, algú es creu que es pot aconseguir amb un tal Pere Navarro i amb Rubalcaba i, a més, estant ambdós a la oposició?

El PSC ja no té projecte ni ideològic ni de país, i, actualment, sembla que l’únic que sigui és una coordinadora per intentar mantenir les alcaldies a l’àrea metropolitana de Barcelona.

És més, si es consolida la escissió del sector catalanista en forma d’un nou partit d’esquerres català, i que albergui persones com Maragall, Castells, Tura, etc, el futur d’un PSC com a mer secció catalana del PSOE pinta molt malament. Chacón i companyia haurien de fer una reflexió si no volen quedar en la marginalitat a Catalunya.

El principal beneficiat de la caiguda del PSC és el PP, que pot aconseguir la segona posició si aconsegueix maximitzar el suport unionista i no deixa escapar vots a Ciutadans. Al PP, que està baixant electoralment a tot Espanya pel desgast de la crisis, li beneficia la priorització de l’eix nacional en aquestes eleccions. Seria irònic que en plena crisi i polítiques d’austeritat que han desenvolupat tan CiU com el PP, aquests dos siguin els primers partits a la històricament contestatària Catalunya. Un bon resultat del PP augmentaria la pressió als sectors més conservadors de CiU per aigualir el procés sobiranista.

La tercera en disputa pel segon lloc és ERC, que és mereix no tenir-lo per l’error històric que suposa no realitzar un pacte electoral amb Solidaritat. Tal com pronostiquen les enquestes, si s’hagués realitzat la coalició, es garantiria la segona posició, es maximitzaria el vot independentista i seria una gran pressió per marcar el camí a CiU. Els personalismes i més factors que l’autor no entén o no vol entendre, van fer impossible la coalició, prioritzant més les sigles pròpies que la transcendència del moment històric, error que pot pagar ERC a les urnes i el procés en sí en fortalesa.

És més, hi ha una mena d’esquerravergència, en que ERC està aparcant la oposició a les mesures d’austeritat i buscant acords amb CiU. Junqueras, al prometre als empresaris menys impostos en cas d’independència, es suma al model sobiranista neoliberal.

Dit això, és preferible pel procés de secessió una ERC en segona posició que cap de les altres dues possibilitats.

ICV puja segons les enquestes però no tant com ho hauria de fer. Al cap i a la fi, ha sigut la única oposició al govern de CiU aquests dos anys. Amb un discurs pro keynesià i a favor de l’estat propi sembla ser una interessant candidatura.
No obstant, cal preguntar-se perquè la retòrica esquerranista està ara tan ben desenvolupada i tan amagada estava mentre governava amb el tripartit. I d’altra banda, la ambigüitat sobre la secessió (no està clar si arribat el moment defensaran la independència o el federalisme amb Espanya) pot ser un vot incert.

Ciutadans també es beneficia de la polarització nacional i no es pot menystenir la intel·ligència i la astúcia electoral del seu cap de llista i la organització. Uns resultats tirant als màxims que donen les enquestes no es poden descartar.

Sobre Solidaritat, els únics que porten dos anys repetint cada dia que urgeix el procés de secessió, és una ironia de la història que just quan el seu discurs és acceptat pel mainstream polític ara ells no obtinguin representació.

Una pena, sobretot, perdre un diputat com en López Tena del Parlament català, una intel·ligent persona que gosava dir les coses pel seu nom. Cal, però, que vegin també quina és la seva part de culpa per no haver aconseguit el pacte amb ERC, sobretot tenint en compte que, sense el pacte, perillava la seva representació.

La CUP podria donar la sorpresa i entrar al Parlament. A priori, és la candidatura més irrevocablement independentista i d’esquerres. A més el caràcter assembleari d’una organització basada en polítics no professionals, suposarà aire fresc al Parlament i un malson pels partits tradicionals.

Dit això, cal desenvolupar més el programa socioeconòmic, per presentar a la societat no només un rebuig al capitalisme, sinó quines polítiques econòmiques es duran a terme per anar-lo canviant i, també, cal assumir que la independència serà, a curt termini, només pel Principat.

Totes les enquestes confirmen que la CUP i Solidaritat no entraran juntes al Parlament. Comparteixen certa frontera electoral. O bé entre una o bé l’altre o bé cap. Cosa que és una ineficiència pel procés de secessió, doncs vol dir que es perdran milers de vots. Això no vol dir fer vot útil, ans el contrari. La campanya està oberta i com es va demostrar ja fa dos anys, les enquestes penalitzen els partits patits i extraparlamentaris.

Conclusió

Des d’una perspectiva de donar forces al procés de secessió, i assumint que el Mas va en serio, el millor escenari és una CiU augmentada però sense la majoria absoluta, una ERC en segona posició, ICV augmentada i SI i CUP ambdues al Parlament. I una majoria de més de dos terços entre els partidaris de la consulta.

El pitjor escenari seria una CiU perdent escons, PP i PSC en segon i tercer lloc, CUP i SI fora del Parlament i que no s’arriba als dos terços.

Des d’una perspectiva contra la austeritat, el millor escenari és que CIU, PP i PSC caiguin el màxim possible i els demés pugin.

En unes eleccions, però, marcades per la polarització nacional, totes les lectures dels resultats es faran també des d’aquesta perspectiva.

Assumint que el desmarcatge de Mas requereix una espenta externa, el millor vot és entre aquelles forces que el vulguin acompanyar en el procés de secessió, arrastrar-lo quan ell es vulgui aturar, però, alhora, ser capaç, també, de criticar i oposar-se clarament a la seva política econòmica.

 

Constantí Segarra.

boxedpress.com

Estem a FB i twitter.

 

 

 

Tags: , , ,

About the Author

About the Author: .

Subscribe

If you enjoyed this article, subscribe now to receive more just like it.

There Are 4 Brilliant Comments

Trackback URL | Comments RSS Feed

  1. Jordi says:

    Per mi, el vot més útil, es votar ERC, perqué tal com dius, si voto al Mas, no estaré votan al Duràn?.
    Fins que CiU no es separin, aquest és el meu vot.

  2. No votéis a CiU says:

    Hola, soy un ciudadano de fuera de Cataluña. Por vuestro bien, espero que CiU no gane con mayoría. Mi comentario no tienen nada que ver con independenia sí o independencia no, ya que me parece que es algo que CiU está utilizando para tapar la nefasta gestión que está haciendo.

    Espero por vuestra salud que no gane tan holgadamente… Es el PP encubierto, recortes y más recortes…

    Tenéis antes otras opciones como ERC o PSC o no votar o qué se yo, pero a CiU no le déis el poder absoluto… os está arruinando y se está riendo en vuestras caras (como el PP en muchas comunidades y en España).

    CiU es noCiU!

    Un saludo

  3. jake says:

    Ante la noticia publicada en El Mundo donde los intocables Pujol se ven con la friolera de 22.800 millones de pesetitas en una fundación radicada en Suiza… ¿estamos ante el 11-M catalán? la publicación a pocos días de las elecciones ¿es para evitar el ocultamiento policial durante unas semanas? el enarbolamiento de la independencia catalana ¿una cortina de humo que tapa la gestión mala y malversada? la respuesta en el siguiente episodio

Déjanos tu comentario crítico!

Top