Atrévete a Opinar

Les lliçons de la declaració sobiranista en el procés de secessió

El Parlament de Catalunya ha aprovat una històrica declaració de sobirania, que ha anat
Mas-Junqueras-Herreraacompanyada d’un gran debat públic i de conflictes interns a varis partits politics catalans.

El debat creat ha constatat, en primer lloc, com ja indicàvem aquí, que l’independentisme no ha sortit reforçat de les eleccions del 25-N. En segon, que, malgrat girar entorn al procés de secessió, les eleccions no van ser d’un caràcter totalment referendari. Els dos principals partits de Catalunya, CiU i PSC encara arrosseguen contradiccions internes sobre el procés de secessió.

 

L’esquerravergència: La formulació de la declaració ja va néixer molt malament. El primer esborrany semblava de broma. Si la pretensió era dotar al procés d’un mandat parlamentari per iniciar els tràmits per desenvolupar el dret a decidir, era totalment prescindible i de caire gens estratègic ni intel·ligent, relacionar aquest mandat amb explicitar el desig d’un dels resultats de la consulta.

És indiscutible que hi ha mes catalans a favor del dret a l’autodeterminació que de la independència. Com a mínim, en aquest primer mandat calia intentar incorporar-los, encara que fos per mera narrativa política a l’hora d’exposar el procés internacionalment un cop Madrid digui que no.

Fa certa por que la direcció parlamentaria de l’actual procés, CDC i ERC, fessin aquesta errada. Mostra, una vegada mes, una improvisació i la falta de quadres dins dels dos partits amb capacitats i habilitats per dotar al procés d’ una estratègia coherent, ben definida i resolutòria.

Per defensar-se culpen als altres partits de la filtració (possiblement algun membre d’UDC o del PSC). Si be és cert que la filtració fou un intent d’avortar el procés, el tema és que aquest esborrany mai s’hauria d’haver redactat, i molt menys enviat sense un mínim de revisió per algú que, esperem, tingui present un full de ruta clar de com tirar un procés de secessió en els propers 23 mesos.

 

CDC-UDC: el debat de la declaració ha tensat com mai les relacions entre els partits que formen la federació nacionalista. No hauria de sorprendre a ningú.

CDC segueix mantenint certa ambigüitat, i no ha decidit encara els seus objectius irreversiblement i està desenvolupant la estratègia a cada pas amb la intenció de o bé aconseguir un millor pacte fiscal o bé l’estat propi,  veient en tot moment la correlació de forces pel següent pas, i mantenint, de moment, la porta oberta per ambdós.

En canvi, UDC, i més encara des de la marxa de Vila d’Abadal, que ningú tingui cap dubte que no ha estat, no és i no serà independentista.

Duran i LLeidaI no només això, sinó que sota el mandat de Duran, si el procés avança, fa i farà tot el possible per avortar-lo, per intentar refer ponts amb Espanya i pressionar per la reconciliació.

La sort de la federació dependrà de si avança el procés.

L’encreuament d’acusacions entre membres de CDC i UDC no correspon a una ràbia momentània. Es el resultat d’una tensió continua, concentrada històricament entre personalismes i quotes de poder internes, i, ara, multiplicades amb el procés de secessió.

El comitè local de Barcelona de CDC que va acusar Duran del resultat electoral no es va equivocar. Com ja vam analitzar aquí, la pèrdua de vots de CiU el 25-N respon a un doble moviment: el vot més unionista es va espantar per la deriva sobiranista. I el vot més independentista no sabia si votar CiU era votar a Mas o votar Duran.

Te raó la direcció de CDC quan, per intentar calmar els ànims, exposa que ara no és el moment per posar en dubte la coalició. És molt cert, el moment era abans de les eleccions. Durant la campanya tothom va constatar, començant per les pròpies bases de CDC –que ho mostraven a cada míting electoral-, com Duran suposava (i suposa) un fre en el procés de secessió, i com cada declaració seva esdevenia una pèrdua de vots i de credibilitat per la candidatura.

Els líders convergents, quan son preguntats pel paper d’Unió sempre responen quelcom semblant a “el procés es complicat, el que cal és sumar no restar”. Aquesta podria ser una resposta sensata fa uns anys. Però si el procés es genuïnament seriós, cal tenir en compte que UDC serà dels principals opositors.  Tan complicat és el procés que no pot tenir tantes quotes de poder i influencia algú que el vol avortar.

 

El PSC: Si l’alcalde de Vic mostra la impossibilitat d’una genuïna reconversió sobiranista a UDC, la escissió de Maragall dins el PSC te el mateix efecte.

Chacón, Navarro i BustosEL PSC de Bustos i Navarro no trencarà mai amb el PSOE ni amb Chacón ni amb Corbacho.

O be els sobiranistes dins el PSC accepten la creïble aposta federalista de Rubalcaba o be s’ajunten amb Maragall.

En els actuals temps de partitocràcies i jerarquies burocràtiques, té molt valor que cinc diputats trenquessin la disciplina de vot. No es pot quedar aquí. No es un fet aïllat. Es repetirà a cada estadi del procés. Si la batalla ideològica interna esta ja perduda, es important un reagrupament dels sobiranistes del PSC a fora del partit. De fet, amb la transcendència del moment històric, hi ha mes similituds entre els catalanistes del PSC amb ERC o ICV que amb els unionistes. Ara es el moment.

 

Pel procés de secessió es positiu el soroll en aquests dos partits. Vol dir que s’està avançant, creant les contradiccions internes que, per mer tacticisme electoral, es van estar amagades en les passades eleccions. Si el procés segueix endavant, no es podran amagar mes si cap sector no vol cedir les posicions.

Duran i Lleida i Pere NavarroLa UDC de Duran i el PSC de Bustos i Navarro son genuïns cavalls de Troia de l’unionisme.

Que ningú tingui el menor dubte que intentaran boicotejar el procés a totes les etapes. Que si s’aconsegueix arribar fins al final serà malgrat ells, no gràcies a ells. La principal batalla serà interna.

No s’hauria de cedir cap posició a les seves pressions, encara que Duran amenaci en utilitzar els seus diputats al Parlament.  En cas que això passi, enlloc de mantenir l’ exposició a UDC i cedir, a Artur Mas no li hauria de fer por tornar a convocar eleccions.

D’una banda, una UDC per separat no aconseguiria els 13 diputats actuals. Inclús amb una coalició amb el PP la suma dels dos seria inferior a l’actual composició. De l’altre banda, la escissió maragallista estaria més consolidada i podria arrossegar la totalitat dels quadres i vots sobiranistes dins del PSC. Encara que CDC pogués sortir, a priori, debilitada, el procés seria molt més fort, amb una majoria clara del Si contra el No. És preferible aquesta opció a avortar el procés.

Un trencament de CDC/UDC no nomes suposa treure’s de sobre en Duran, sinó un pas endavant per atenuar les pressions reconciliadores i consolidar la irreversibilitat del procés.

 

La nova etapa del procés és buscar una consulta pactada amb Espanya. Pot ser un procés negociador llarg i dur.

D’una banda cal anar ja preparant la llei de consultes catalana i iniciar contactes diplomàtics internacionals.

De l’altre, cal assumir que, tard o d’hora, o be hi ha una ruptura amb el marc constitucional espanyol o be el procés finalitza. Espanya mai permetrà un referèndum vinculant sobre la secessió de Catalunya.

Si el que es desitja és genuïnament la independència, cal tenir en compte que caldrà trencar amb la legalitat espanyola, buscar la internacionalització del conflicte i fer un salt qualitatiu en la confrontació democràtica.

UDC i el PSC faran el possible per boicotejar-ho, a cada una de les etapes i intentaran la reconciliació en tot moment i evitar que s’arribi fins al final. No estaran sols. La gran patronal catalana, mitjans de comunicació unionistes sumaran forces amb les pressions que arribin d’Espanya per evitar el bon desenllaç del procés.

L’esquerravergencia o be assumeix i es comença a preparar contra tal oposició i busca la complicitat social i les aliances politiques necessàries per superar-la, o el procés acabarà amb un pacte fiscal…. O n’hi això.

 

La CUP: el marc nacional dels catalans son els Països Catalans. El subjecte polític català son els Països Catalans. Molt be. Hi ha alguna possibilitat que l’actual procés de secessió englobi alguna altre part que la Comunitat Autònoma de Catalunya?

Si es que sí, que s’expliqui quina és i quina estratègia es durà a terme per aconseguir que el conjunt dels PPCC formi part del procés i es pugui aconseguir, realísticament, un estat propi en els propers 24 mesos.

Si es que no, està molt be recordar el marc nacional i el subjecte polític, i te un gran valor, doncs no ho farà ningú més sinó ells. Dit això, no hauria de suposar cap entrebanc, ni condicionar de forma alguna l’actual procés.

El tema de la Unió Europea ja es mes complicat. És obvi que tan la centralització de la política monetària com la imposició de l’austeritat te uns efectes nocius per la perifèria europea, que limiten la recuperació econòmica.

Sortir de l’euro i recuperar la política monetària és clau pel creixement sostenible a mitjà termini i el desenvolupament. Aquí es on gira el debat a les esquerres dels països perifèrics, com a Grècia. Cal potenciar el debat de la política econòmica europea i analitzar si resulta positiu o no per Catalunya seguir a la UE.

Dit això, cal assumir que l’actual procés esta conduit per una dreta principatina i pro-europea que, en part, respon als interessos del sector privat català que veuen en l’estat propi un augment de la rendibilitat afectat per la crisi.

Està molt bé aprofitar tots els estadis del full de ruta per la lluita ideològica. Però s’hauria d’acompanyar d’una tàctica de maximització de l’actual procés de secessió i procurar i pressionar perquè s’arribi fins al final amb aliances sinceres amb moviments socials com l’ANC. I això es, a nivell realista i a curt termini: aconseguir l’estat propi.

 

En si, la declaració té poc mes que valor simbòlic. La importància real del mandat democràtic es relativa. Però te una incidència cabdal a nivell polític degut a que ha forçat els posicionaments.

Passada la declaració, tan CiU com el PSC intentaran calmar les aigües internes. Però es repetirà en el següent estadi. I en el següent. A mida que avanci el procés, més llunyanes estaran les oposicions entre independentistes i unionistes.

No cal frustrar-se, sinó tractar de combinar l’intent d’agrupar al màxim el suport social i les aliances politiques amb apretar perquè no es quedi en una declaració i es blindi el  procés, fent-lo irreversible, i que assumeixi una confrontació democràtica real.

 

Constanti Segarra

Boxedpress.com

Estem a Facebook i a Twitter.

Tags: ,

About the Author

About the Author: .

Subscribe

If you enjoyed this article, subscribe now to receive more just like it.

There Are 4 Brilliant Comments

Trackback URL | Comments RSS Feed

Sites That Link to this Post

  1. swab | 16/09/2014
  1. jake says:

    Otra cortina de humo ¿de qué modo se pueden ganar honradamente 22 millones de € trabajando en la política? si parece que me voy por las ramas, lo pasamos a pesetillas, 3.660 milloncetes de nada. Lo que valen algunos palacios en mitad de la Diagonal.

    Pero a seguir mostrando la zanahoria de la independencia al forzudo animal que carga con las alforjas repletas de deudas, que mientras los de arriba sean los que se dedican a enriquecerse ¡qué más dá el exceso de 8 décimas de PIB de déficit -español, ojo, que no catalán- ! y como en décimas no significa nada tampoco para el lector no avezado, hablo de 8.500 millones de Euros, 1,4 billones de pesetacas.

    casi que mejor se pagaba los 22 millones al gobernante de turno y que se abstuviese de tocar nada ¿no?

    hay una expresión que define a ciertas políticas, la del “bombero pirómano”, que primero crea el problema para después ser la solución mesiánica. Curiosamente (con la cultura democrática que tenemos gracias a la tecnología) las recetas siguen funcionando.

    Ahora se entienden las urgencias de los últimos meses, que si la supermanifa proindependentista que luego fue a pachas proindependentista/contra-la-crisis, que si el “este es mi concierto son lentejas Mariano” que vino después, y la declaración recién horneada. Urgencias que son una huída adelante, que cuando cambien los países las economías y sus baremos no serán comparables a las anteriores y todo el desaguisado anterior quedará sin responsabilidad.

    Mientras se acerque la zanahoria, el bicho se mueve. ¿es de esperar una reacción razonada y cuestionarse el rumbo o se peca de “antipatriota catalán / espanyolista”?

  2. marti says:

    Reconec la meva poca capacitat d’anàlisi; sens dubte pel fet de no haver estudiat Econòmiques. Però em costa de seguir totes les conclusions de l’articulista.

    Suposem que tenim un país amb una població culturalment homogènia, amb un nivell de vida clarament superior a la del seu “opressor” (de moment diem-ho així).
    Amb poca dependència comercial del “idem”. I amb un “opressor” que, malgrat la seva oposició a la independència, te un tarannà indiscutiblement democràtic.

    Cap d’aquestes circumstàncies es dona a Catalunya. Llavors surten Duran, Navarro… però també Oliu (Banc Sabadell), Lara (Planeta)..
    No serà gens fàcil, ja ho sabem; però com deien a la mili (espanyola): “Valor; se le supone” ; doncs ara és el moment de demostrar-ho, el futur dels nostres fills (els que en tenim) bé s’ho val.

  3. unocualquiera says:

    Resumen negativo de Cataluña: caso Pretoria, caso ITV, caso Mercurio, caso Familia Pujol, caso Palau, caso Prat-Crespo-ICS, caso Pallerols, caso Campeón, el más reciente caso Clotilde, casos,casos,casos…
    900.000 parados camino enchufadisimo hacia el millón, 50% paro juvenil, SOC que no colocan ni al Tato, 560 M€ en Consejos Comarcales, X -ponga aqui una cifra abultada y acertará- M€ en Diputaciones, 950 ayuntamientos -ej: Belgica: 596. Gran Bretaña: 400. Alemania: 8.400-, 2.3% de deficit a pagar por todos los catalanes/españoles, 5000 M€ el año pasado y este año de 9000 M€!! a solicitar al FLA -eso toca a 10.000€ por parado catalán, ¿la Gencat se lo dará a este colectivo?-, un ayuntamiento como el de Reus es la 2ª más endeudada de Cataluña solo por detrás de Barcelona, farmaceuticos sin cobrar, CAPs cerrandose a mansalva, empresas como P&G o CocaCola yendose a Madrid, empresarios como Victor Grifols anunciando que no invertiran ni un duro ni en España ni en Cataluña, 9 nuevos impuestos y los que vienen por el horizonte, bonos patrioticos basura, aeropuerto sin pasajeros -Lleida-, aerolinea quebrada -Spanair-, todas las cajas politizadas catalanas quebradas, concesiones de agua irregulares, estaciones de AVE fantasma -Tarragona-, embajadas de lujo en p.ej. el Rockefeller Center de NYC, el IRPF más alto de toda España, autopistas con peajes pagados X veces, carreteras medio construidos que no llevan a ningun sitio, justicia politizada, medios de comunicación públicos politizados, medios de comunicación privados subvencionados, censura audiovisual a traves del CAC, niños adoctrinados en la escuela, etc. etc. etc.

    Resumen positivo de Cataluña: quizá, ¿que somos auto-soberanos?

    Juzgad vosotros mismo, pero yo quiero, quiero, quiero….. la independencia y soberania absoluta e inmediata de mi bolsillo de cualquier ser andante con la etiqueta de politico colgado del cuello. Y aún sigo preguntadome: o somos tontos o somos masoquistas que nos gusta que nos j*d*n bien por el c**o porque no lo entiendo. Si hombre si, ahora mismito necesitamos la soberania pero corriendo para solucionar los problemas que existen, que pasaremos de pobres a ricos en un pispas, pero que poetico suena verdad!

Déjanos tu comentario crítico!

Top