Atrévete a Opinar

NO ÉS LA POMA, ÉS EL CABAÇ

Arran del polièdric “caso Pujol”, sembla estar de moda parlar de la poma podrida que malmet les demès pomes, bé sigui per contacte, bé per l’emissió d’etilè i d’altres aromes alifàtics. El diagnòstic frugívor es fa, en certa mesura, per separar el cas del procés sobiranista. Si m’ho permeten, voldria apuntar quatre coses.

En primer lloc no em sembla tan clar que la delirant fruïció de Madrid centrant-se en aquest personatge, sigui tan negatiu pel procés cap a la llibertat de Catalunya. Continuen alegrement errant en el diagnòstic i per tan les seves accions continuen sent equivocades. Abans creien que el culpable era el president Mas. Ara creuen que carregant-se a l’ex-president s’enfonsarà el que ells titllen de suflé. La qüestió és que no entenguin que el foc l’ha atiat i el continua atiant els errors del diferents governs d’Espanya. Però anem al cabàs.

Que el poder corromp és un tòpic admès per quasi bé tothom (poderosos a part) al voltant del qual voldria fer una “breu” reflexió.La manzana podrida

La condició humana és absolutament “pleonèxica” o sigui: d’una cobdícia sense límits – per cert, la paraula “pleonèxia” existeix, com derivada del grec, en quasi totes les llengües, fins i tot en les que no provenen del greco-llatí, i en canvi, a despit del sentit comú, no hi figuren en el nostre diccionari ni en la nostra enciclopèdia – El poder permet que la pleonèxia s’expressi sense més entrebancs que, la limitació intrínseca del poder en qüestió, o la limitació extrínseca que, pel fa als individus, rau en la coerció de l’Estat a través del dret. Aquesta és, probablement, la teoria clàssica de la corrupció, amb la que estic d’acord pel que fa al poder derivat de la força o la propietat individuals. Aquesta mena de corrupció, que molts analistes titllaren d’extensió de la pleonèxia individual, com J. Burckhardt, diagnòstic que estengueren a la idea de la raó d’estat de Maquiavel; però crec que, tot i acceptant que el motor inicial és l’esmentada pleonèxia constitutiva de l’individu, i que el poder és el facilitador (parafrasejant al bo de Parmènides: el que pot fer fa, i qui no pot fer no fa), hi ha dos aspectes que diferencien el desfici del poder individual de les barrabassades del poder que s’exerceix per delegació d’una pluralitat.

En primer lloc vull fer el camí quasi contrari: en comptes d’estendre el concepte de la cobdícia individual a la raó d’estat , vull estendre el concepte de la raó d’estat a tot organisme constituït, tant si es tracta d’un organisme natural com d’un de social. El primer, sotmès a les lleis de la competència, es veu empès a una dinàmica bèl·lica amb l’entorn, d’atac i defensa, en la que la seva pròpia evolució és el fatal resultat d’aqueixa dinàmica. En el segon cas, el d’una organització social, és obvi que ella es constitueix per la supervivència, quan més confortable millor, dels individus que la formen o s’hi aixopluguen, sinó no l’haguessin constituït. La cosa està en que la supraindividualitat de l’organisme social, el situa per sobre del dret individual (sent cert però que hi ha drets que limiten coercitivament les accions d’alguns tipus d’organismes socials, com és el cas d’empreses) i d’altra banda els hi dóna la coartada del “bé col·lectiu” o “bé organitzacional”, en raó del qual el dirigents de l’organització es veuen justificats per fer barrabassades. Així com els governants d’un estat fan veritables animalades (vegis l’article que en aquest mateix espai va publicar el Juan Ballester de Cascos), el governants dels organismes socials també es veuen legitimats per fer-ne a la seva escala de necessitats i de possibilitats. Fora alguna cosa així com la “raó organitzacional” més general i primigènia que la “raó d’estat”. En nom del bé dels seus aixoplugats els insta a mirar cap una altra banda i limitar-se a gaudir dels beneficis que reporti la rapinya en qüestió. I això FEM. El deixem fer i gaudim del resultat. Nomes els renyem quan els resultats no són bons (quan perdem les guerres en les que ens fiquem).

El dirigent que s’acostuma a ultrapassar, per “raons superiors”, els criteris ètics que regeix el nostre comportament individual (vegis la banca nostra de cada dia, per exemple) acaba ultrapassant-los també al seu favor (vegis els banquers, també com exemple). Si els organismes (estats, bancs, comunitats, etc.) amb els que competeix fan barrabassades més grosses que ell, ell també les farà i tastada aquesta llaminadura ell també aplicarà aquest llistó al seu lucre personal.

És el cistell mateix, és el cabàs, el que corromp les pomes.

Els cabassos dits empreses, tenen limitades per lleis específiques la seva capacitat de fer animalades. Solament les fan en la mesura que troben fissures en aquestes lleis. Els bancs també en tenen, però a la seva vegada tenen al legislador agafat per on no sona i per tan la quantitat i amplada de les fissures és mot gran. I així podríem anar mirant els diferents “organismes socials” i la completesa de les lleis que les limiten.

S’ha d’aconseguir que “tots els organismes socials” des de els estats fins a les congregacions religioses, passant per les empreses i d’altres organitzacions d’interessos (per legítims que aquests siguin), quedin limitades per lleis sense fissures.

Per cert, una bona pràctica, fora generalitzar el concepte de “frau de llei”, que ara només nomes s’acostuma a aplicar contra individus, de manera que s’apliqui a tot bitxo (organisme) vivent, doncs el concepte no és rés més que el càstig a qui s’aprofita descaradament d’una fissura legal per fer quelcom que el més mínim criteri ètic condemnaria. Aquesta permissivitat és quadràticament proporcional al poder de l’organisme en qüestió.

Isabel Wagensthal

Tags: , ,

About the Author

About the Author: .

Subscribe

If you enjoyed this article, subscribe now to receive more just like it.

There Are 2 Brilliant Comments

Trackback URL | Comments RSS Feed

Sites That Link to this Post

  1. SÚMATE O SERÁ PEOR | BOXED PRESS | 12/09/2014
  1. jordialuju says:

    Complicat de llegir per ments més planes com la meva, però molt encertat !!

Déjanos tu comentario crítico!

Top