Atrévete a Opinar

Els Periodistes i la Corrupció Política

By on 29/03/2013 in Boxed Society with 0 Comments

Des dels treballs de Donald Cressey s’accepta que el frau s’encavalca sobre tres eixos principals, que constitueixen el conegut triangle del frau, la oportunitat percebuda, la pressió percebuda i la racionalització, triangle al que després David T. Wolfe i Dana R. Hermanson li afegiren l’eix capacitat, convertint en triangle en el diamant del frau:

Diamant_Frau

La oportunitat percebuda té a veure amb el desequilibri entre la possibilitat de cometre frau i la percepció d’impunitat.

La pressió percebuda té a veure amb la necessitat que el defraudador percep, bé sigui de manera conjuntural o bé estructural.

La racionalització té a veure amb el discurs que el defraudador fa per justificar interiorment la moralitat o la no immoralitat del seu acte.

La capacitat té a veure amb la facilitat que te per fer frau.

Malgrat que es poden afegir los matisos a aquests eixos, crec que es tracta realment de les components principals del fet fraudulent, entenent per tal no solament el frau fiscal sinó qualsevol acció lucrativa per procediments il·legals.

Els polítics es distingeixen especialment per tenir una alta capacitat de caure en corrupteles donat el seu lloc de treball i d’altra banda, senten fortament la pressió, la necessitat, per poder estar a l’altura dels seus poderosos interlocutors que l’afalaguen i a la vegada el menystenen. En aquestes dues components els periodistes en tenen poc a veure. Però no tan així en les altres dues.

Anem a veure la sensació d’impunitat.

Un dels factors per la percepció d’impunitat esdevé quan els polítics aprenen a no contestar les preguntes. Això els hi fa veure que poden no rendir comptes. En els Parlaments, les intervencions estan tant pautades que el debat és esquivable. En front els periodistes tenen diferents receptes (podria donar-ne una bona llista) per no contestar allò que els hi pregunten i els periodistes acaben sent col·laboradors necessaris d’aquest primer nivell d’impunitat. I quan un periodista s’entossudeix i repeteix la pregunta fent-li veure que no l’ha respòs, acaba pagant la gosadia amb el seu lloc de treball (aprofito per reverenciar a la fantàstica professora Mònica Terribas) Entre la prudència dels periodistes i els truquets per desviar preguntes i no donar respostes, els polítics aprenen que són impunes. Si més no, tasten una certa impunitat en front dels que haurien de ser els seus esculls més immediats.

No es tracta de que el periodistes facin la feina dels tribunals, però sí que posin de manifest les contradiccions i les corrupteles intel·lectuals en que puguin estar immersos els seus entrevistats. Perquè jo mantinc que aquesta primera corruptela és la primera necessària, sense la qual les altres foren més difícil que es donessin. A contrari, el periodista es converteix en còmplice de que ens colin bou per bèstia grossa.

Això ens duria a parlar dels periodistes que treballen en mitjans privats amb una forta càrrega ideològica. Però, si els hi sembla bé, ho deixarem per un altre dia.

Anem ara a per la racionalització

L’elaboració d’un discurs auto exculpador a priori, abans de cometre la immoralitat, es fa de moltes maneres a la vegada: magnificant el bé públic que se’n traurà; escampant brutícia a tort i a dret i fent de les petites corrupteles una qüestió quasi banal; desviant l’atenció sobre d’altres qüestions; etc.; i en aquestes preparacions, no només psicològiques, sinó sovint estratègiques, molts periodistes són instruments necessaris, que a vegades no sospiten rés i a vegades ho saben tot (perdonin això últim si no passa mai, però una ha vist tants comportaments de certa premsa que només ho ha sabut explicar amb aquesta hipòtesis de treball).

I la cosa està en que aquestes components, que mouen cap el frau, es realimenten les unes a les altres i si poguéssim minorar les primeres faríem més difícils els esclats de l’espiral, esclats que resulten ser les  corrupteles, més grans o més petites.

Clar, el perill és que els periodistes es converteixin en petits “Torquemada”, o que prenguin un protagonista excessiu, però això és més fàcil de reconduir.

Isabel Wagensthal

Nota: un altre dia m’agradaria tocar el tema del concepte d’associació diferencial del sociòleg i criminòleg E.H.Sutherland i la fase famosa de “tots els polítics són iguals”. Amb permís dels editors, clar està.

Tags: , , , ,

About the Author

About the Author: .

Subscribe

If you enjoyed this article, subscribe now to receive more just like it.

Déjanos tu comentario crítico!

Top